LA VEU DE BALAGUER - 1.929
Aquella tarda ja ens sentíem fatigats de tant caminar. Incessantment des de l'albada, els nostres peus nohavien deixat de trepitjar la pols densa i estival del camí. Tant sols uns moments ens deturàrem per dinar sota un olm vell, prop d'una fontana que naixia del cor d'aquella serra del Montsec. El nostre ropatge i les bandes eren de color indefinit. Les cantimplores les havíem buidades sense deixar-hi una gota, i les provisions, malgrat la calor, foren devorades. Tal era la gana que ens obria la feixuga marxa, per rústegues tasqueres!
El sol acabava la seva aparent trajectòria quotidiana i se submergia enllà de l'occident, colorant l'espai amb tonalitats roges i moradenques, contrastant amb la línia grisa-obscura dels confins de la plana. Algun estel irradiava un brill somort, anunciant la vesprada! Ens trobàvem a dos quilòmetres de Baixamora. Allí feien la festa major l'endemà, i un desig apassionat ens féu concebre l'idea d'afegir la nostra estada -encara que curta- en aquell poble, a l'itinerari de l'excursió. A mida que avançàvem, es feia més perceptible el fringar de la campana repicant a festa, i entre el vel suau del capvespre, es dibuixava el cloquer com una imatge entre una boira fina.
Arcadi, el meu company festiu i bondadós, es dirigí sense pensar-s'hi a la primera casa de pedra i fang que s'oferia a nostre esguard. Un cop sec a l'anella de ferro, i un ressò sord de fusta vella rmpé el silenci de l'ambient. Una veu femenina ens respongué de dintre. Tot d'una s'obre la porta, lentament, i se'ns manifesta la mestressa, tot escudant a son marit que la seguia. Llur mirada -escrutadora la d'ella, i recelosa la de l'amo-, ben prompte analitzà i medí, decap a peus, els nostres cossos.
-Som dos excursionistes que anem al Pirineu i voldríem sojornar ací fins demà a l'eixida del sol.
La naturalitat del prec i el nostre port, no els feren preparar la resposta, i aquella dona escardalenca, després de canviar una ràpida ullada amb son marit, respongué: -Entreu.
Tot el que em votava m'inspirava una horrenda paüra: els sacs bruts plens de gra adossats a les parets negroses, les rovellades eines agrícoles, la llar encesa que calentava un calderó que desprenia un dens vapor, que es difumava xemeneia amunt; de l'estable se sentia de tant en tant els brams i potejar d'un rocí, un nin dormia com un àngel en un bressol de fusta corcada... passem al darrera i ens trobem al pati. Una gran barbacana sortia de la teulada fent-li de porxo, i al bell mig s'aixecava majestuós un pou, guarnit de flors silvestres, molsa, i plantes enfiladores.
-Deuen estar cansats, i la gana potser els comença a turmentar -qüestionà discretament aquell home amb barba bruna d'una setmana.
-Em sembla que tant l'un com l'altre farem bon tractament a la vianda -replicà Arcadi.
Mentre la mestressa trafiquejava per la cuina, l'amo treia d'un armari unes tovalles blaves, amb un parell de tovallons, plats de terrissa i coberts de fusta; un pa moreno, rodó, ben cuit i sec, començava a ésser llescat, amb un ganivet de gran fulla i mànec de banya. Del pou ens portà una galleda en la qual enfonsà un porró de vi negre que semblava un tinter de dimensions agrandades.
La mestressa ens serví tot seguit una olla de sopes grosses barrejades amb patates i mongetes tendres, i en una plata, unes quantes olives mortes, dos tomàtecs esqueixats, un pebrot, escarola tendra i fresca, i dos talls de pernil del millor aspecte. Una truita amb paellada d'esbergínia, carbassó i pebrot, diferent del de l'amanida, i fruites del temps completava el menú.
Arcadi començà a menjar de bona gana, i de tant en tant aixecava el porró, xurricant amb gràcia. Jo apenes si tastava aquell bé de Déu de minestra; em trobava compungit i emmatllevat, en aquella mansió per mi estranya i intrigant.
El meu company feia l'elogi de les hortalisses i explicava amb delectació barrejada amb un xic d'orgull legítim, els fruits que collia de les seves terres de l'ubèrrima horta balaguerina, descapellant una conversa animada amb el nostre hostaler improvisat.
Ara el nin es desperta i la mare va a cercar-lo, calmant-li el plor amb ses moixaines prometedores d'un pit rebossant de llet que l'infant glutó i juganer, aliè a la nostra presència, cercava desesperadament entre robes del gipó. Unes cigarretes entre tast i tast de retafia i la nit clou el repàs ensenyorint-se de nostres esperits i dels nostres cossos fatigats.
L'amo agafa el gresol i ens dugué a la cambra alta. Un llit gran, format de posts, de gegantina màrfega de palla, rematant-lo un matalàs de borra, ens frapà tot seguit, car ocupava quasi tot el compartiment. Al costat, per a pujar-hi, hi havia una arca vella, amb moltes motllures, que havia escapat sens dubte de es furgues dels arqueòlegs. L'única obertura de la peça era una finestra de regular bastiment.
Arcadi quedà dormint de seguida, com un infant escapant-li amb la respiració forta algun ronquit. Sentia com una enveja dels seus muscles tan obedients a les lleis de la natura. Havia passat no sé quant de temps que vaig mig despertar-me, no podia tornar a cloure els ulls. Tement despertar a l'amic per la meva nerviositat, vaig baixar amb molta cura d'aquella muntanya incòmoda.
Vaig traure el cap per la finestra: un ventet lleuger i fresc m'acaronava i, al seu pas, iniciava un moviment acariciador en les fulles dels arbres. A uns cent metres, amb l'ajut del clar de la lluna, distingí el cementiri del poble, del qual en destacaven dos xiprers, bon xic rosegats per les rates. De tant en tant algun núvol tapava la lluna i es veien els foc-follets fosforescents. Quan anava a retirar-me per la basarda d'aquell misteri nocturn oï una conversa confosa del matrimoni que ens aixoplugava. 'Què et sembla, que els hem de matar a tots dos?'
-I doncs, babaua!
No sentí altres paraules amb tanta claredat. Llavores vaig experimentar una angoixa indescriptible i tota la san se'm gelà a les venes. Vaig ficar-me al llit de nou i romania immòbil.
Aquella sentència no podia fugir de la meva imaginació, i ja em sentia occit amb un acer al mig del pit, o una bala als polsos, o qui sap si aquelles mans tan grosses i rústegues apretarien cm unes tenalles les nostres gargamelles fins a estrangular-nos... Vaig blasmar de les excursions i dels que les fomenten. Tampoc volguí cridar a Arcadi, car no portàvem altres armes ofensives que els prismàtics i els aparells de fotografia.
Devien ésser com a les dues de la matinada que vaig sentir uns passos amunt per l'escala de fusta.
-No facis tant soroll, caramot! Oí de la veu dela dona.
Em sentia morir, el cor em batia amb fúria, i el meu rostre estava inundat com si l'hagués posat sota una aixeta. Cada minut que passava em semblava un somni: encara vivia i allí havia de deixar l'existència. Estava pronunciat!
No sé què feien per allà la part del graner i de la pastera, emperò sentia com un ganivet que tallava una cosa dura...
Ja devien ésser les quatre, puix trucaren a la porta. Arcadi es desvetllà sobtadament i s'incrporà. Jo feia com qui dorm de bona gana.
-Senyors, són les quatre-, borbotejà la veu d'aquell monstre, que encara no m'havia semblat fins aquell moment tan ferotge.
A la part de fora hi havia cubells, ,plens d'aigua, i dues tovalloles. Feta la "toilette" jo no gosava a baixar, i Arcadi, ben dormit i optimista, guanyà els graons amb rapidesa.
Els primers raigs de la blancura matinal donaren més suport al meu esperit embargat. Sota la barbacana del pati trobàrem els nostres amfitrions endiumenjats i amb cara neta, fent-nos els honors amb tota dolcesa; la taula estava parada amb tota esplendidesa, una superba amanida amb llangonissa seca i dos conills majestuosos esquarterats s'exhibien triomfalment.
Ràpidament va passar per la meva imaginació l'ocorregut durant la nit, en els talls de llangonissa reconeguí la matèria dura difícil de tallar amb la ganiveta, en els dos conills les dues víctimes de la conversa sinistra.
Vaig refer-me menjant amb delit, i en acomiadar-nos, vaig fer a l'alegria d'aquell matrimoni feliç -l'infantó ros i rialler- una moixaina de tendresa infinita, sortida del més pregon del meu ésser...
Mantes vegades, amb posterioritat, m'he fet mils reflexions dels prejudicis d'unes paraules deslligades i incoherents, oïdes a l'atzar; traient una seriosa lliçó de la meva pueril i infundada malfiança d'aquesta anècdota excursionista.
El sol acabava la seva aparent trajectòria quotidiana i se submergia enllà de l'occident, colorant l'espai amb tonalitats roges i moradenques, contrastant amb la línia grisa-obscura dels confins de la plana. Algun estel irradiava un brill somort, anunciant la vesprada! Ens trobàvem a dos quilòmetres de Baixamora. Allí feien la festa major l'endemà, i un desig apassionat ens féu concebre l'idea d'afegir la nostra estada -encara que curta- en aquell poble, a l'itinerari de l'excursió. A mida que avançàvem, es feia més perceptible el fringar de la campana repicant a festa, i entre el vel suau del capvespre, es dibuixava el cloquer com una imatge entre una boira fina.
Arcadi, el meu company festiu i bondadós, es dirigí sense pensar-s'hi a la primera casa de pedra i fang que s'oferia a nostre esguard. Un cop sec a l'anella de ferro, i un ressò sord de fusta vella rmpé el silenci de l'ambient. Una veu femenina ens respongué de dintre. Tot d'una s'obre la porta, lentament, i se'ns manifesta la mestressa, tot escudant a son marit que la seguia. Llur mirada -escrutadora la d'ella, i recelosa la de l'amo-, ben prompte analitzà i medí, decap a peus, els nostres cossos.
-Som dos excursionistes que anem al Pirineu i voldríem sojornar ací fins demà a l'eixida del sol.
La naturalitat del prec i el nostre port, no els feren preparar la resposta, i aquella dona escardalenca, després de canviar una ràpida ullada amb son marit, respongué: -Entreu.
Tot el que em votava m'inspirava una horrenda paüra: els sacs bruts plens de gra adossats a les parets negroses, les rovellades eines agrícoles, la llar encesa que calentava un calderó que desprenia un dens vapor, que es difumava xemeneia amunt; de l'estable se sentia de tant en tant els brams i potejar d'un rocí, un nin dormia com un àngel en un bressol de fusta corcada... passem al darrera i ens trobem al pati. Una gran barbacana sortia de la teulada fent-li de porxo, i al bell mig s'aixecava majestuós un pou, guarnit de flors silvestres, molsa, i plantes enfiladores.
-Deuen estar cansats, i la gana potser els comença a turmentar -qüestionà discretament aquell home amb barba bruna d'una setmana.
-Em sembla que tant l'un com l'altre farem bon tractament a la vianda -replicà Arcadi.
Mentre la mestressa trafiquejava per la cuina, l'amo treia d'un armari unes tovalles blaves, amb un parell de tovallons, plats de terrissa i coberts de fusta; un pa moreno, rodó, ben cuit i sec, començava a ésser llescat, amb un ganivet de gran fulla i mànec de banya. Del pou ens portà una galleda en la qual enfonsà un porró de vi negre que semblava un tinter de dimensions agrandades.
La mestressa ens serví tot seguit una olla de sopes grosses barrejades amb patates i mongetes tendres, i en una plata, unes quantes olives mortes, dos tomàtecs esqueixats, un pebrot, escarola tendra i fresca, i dos talls de pernil del millor aspecte. Una truita amb paellada d'esbergínia, carbassó i pebrot, diferent del de l'amanida, i fruites del temps completava el menú.
Arcadi començà a menjar de bona gana, i de tant en tant aixecava el porró, xurricant amb gràcia. Jo apenes si tastava aquell bé de Déu de minestra; em trobava compungit i emmatllevat, en aquella mansió per mi estranya i intrigant.
El meu company feia l'elogi de les hortalisses i explicava amb delectació barrejada amb un xic d'orgull legítim, els fruits que collia de les seves terres de l'ubèrrima horta balaguerina, descapellant una conversa animada amb el nostre hostaler improvisat.
Ara el nin es desperta i la mare va a cercar-lo, calmant-li el plor amb ses moixaines prometedores d'un pit rebossant de llet que l'infant glutó i juganer, aliè a la nostra presència, cercava desesperadament entre robes del gipó. Unes cigarretes entre tast i tast de retafia i la nit clou el repàs ensenyorint-se de nostres esperits i dels nostres cossos fatigats.
L'amo agafa el gresol i ens dugué a la cambra alta. Un llit gran, format de posts, de gegantina màrfega de palla, rematant-lo un matalàs de borra, ens frapà tot seguit, car ocupava quasi tot el compartiment. Al costat, per a pujar-hi, hi havia una arca vella, amb moltes motllures, que havia escapat sens dubte de es furgues dels arqueòlegs. L'única obertura de la peça era una finestra de regular bastiment.
Arcadi quedà dormint de seguida, com un infant escapant-li amb la respiració forta algun ronquit. Sentia com una enveja dels seus muscles tan obedients a les lleis de la natura. Havia passat no sé quant de temps que vaig mig despertar-me, no podia tornar a cloure els ulls. Tement despertar a l'amic per la meva nerviositat, vaig baixar amb molta cura d'aquella muntanya incòmoda.
Vaig traure el cap per la finestra: un ventet lleuger i fresc m'acaronava i, al seu pas, iniciava un moviment acariciador en les fulles dels arbres. A uns cent metres, amb l'ajut del clar de la lluna, distingí el cementiri del poble, del qual en destacaven dos xiprers, bon xic rosegats per les rates. De tant en tant algun núvol tapava la lluna i es veien els foc-follets fosforescents. Quan anava a retirar-me per la basarda d'aquell misteri nocturn oï una conversa confosa del matrimoni que ens aixoplugava. 'Què et sembla, que els hem de matar a tots dos?'
-I doncs, babaua!
No sentí altres paraules amb tanta claredat. Llavores vaig experimentar una angoixa indescriptible i tota la san se'm gelà a les venes. Vaig ficar-me al llit de nou i romania immòbil.
Aquella sentència no podia fugir de la meva imaginació, i ja em sentia occit amb un acer al mig del pit, o una bala als polsos, o qui sap si aquelles mans tan grosses i rústegues apretarien cm unes tenalles les nostres gargamelles fins a estrangular-nos... Vaig blasmar de les excursions i dels que les fomenten. Tampoc volguí cridar a Arcadi, car no portàvem altres armes ofensives que els prismàtics i els aparells de fotografia.
Devien ésser com a les dues de la matinada que vaig sentir uns passos amunt per l'escala de fusta.
-No facis tant soroll, caramot! Oí de la veu dela dona.
Em sentia morir, el cor em batia amb fúria, i el meu rostre estava inundat com si l'hagués posat sota una aixeta. Cada minut que passava em semblava un somni: encara vivia i allí havia de deixar l'existència. Estava pronunciat!
No sé què feien per allà la part del graner i de la pastera, emperò sentia com un ganivet que tallava una cosa dura...
Ja devien ésser les quatre, puix trucaren a la porta. Arcadi es desvetllà sobtadament i s'incrporà. Jo feia com qui dorm de bona gana.
-Senyors, són les quatre-, borbotejà la veu d'aquell monstre, que encara no m'havia semblat fins aquell moment tan ferotge.
A la part de fora hi havia cubells, ,plens d'aigua, i dues tovalloles. Feta la "toilette" jo no gosava a baixar, i Arcadi, ben dormit i optimista, guanyà els graons amb rapidesa.
Els primers raigs de la blancura matinal donaren més suport al meu esperit embargat. Sota la barbacana del pati trobàrem els nostres amfitrions endiumenjats i amb cara neta, fent-nos els honors amb tota dolcesa; la taula estava parada amb tota esplendidesa, una superba amanida amb llangonissa seca i dos conills majestuosos esquarterats s'exhibien triomfalment.
Ràpidament va passar per la meva imaginació l'ocorregut durant la nit, en els talls de llangonissa reconeguí la matèria dura difícil de tallar amb la ganiveta, en els dos conills les dues víctimes de la conversa sinistra.
Vaig refer-me menjant amb delit, i en acomiadar-nos, vaig fer a l'alegria d'aquell matrimoni feliç -l'infantó ros i rialler- una moixaina de tendresa infinita, sortida del més pregon del meu ésser...
Mantes vegades, amb posterioritat, m'he fet mils reflexions dels prejudicis d'unes paraules deslligades i incoherents, oïdes a l'atzar; traient una seriosa lliçó de la meva pueril i infundada malfiança d'aquesta anècdota excursionista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada