Un 'timo' nou - monòleg

UN "TIMO" NOU

MONÒLEG

PERSONATGE:

En PERFECTE FULLANIUS I FORMIGOSA, de 42 anys. Solter per més senyes. Està grassonet i ben conservat, es a dir, encara no li faria ningú els anys que porta, amb molta cura. Molt ben afaitat i vestit amb molta elegància.

Saló a casa d'en Perfecte. Aquest està assegut en un sofà. Dorm com un liró. Al cap d'una estona, es desperta i s'incorpora. Quan ha obert els ulls, comença a enraonar.

On soc?... Ai, ai, estic a casa!... (Mirant per totes bandes, estranyat) Ah! sí... Ja me'n recordo. Ahir vespre, vaig arribar de Barcelona i, enlloc de ficar-me al llit, em vaig quedar aquí, al sofà, a pensar. I reflexionant i traient conseqüència i experiència del què m'havia esdevingut, en vaig adormir com un soc. Sí, si... no hi ha dubte. (Aixecant-se) Em cruixeixen els óssos, he dormit malament!... Em trobo igual que si m'haguessin pegat un "jaco"... un bon "justillo"... I ja me l'han pegat per això, ja! Vaja batant, vaja sumanta, vaja pallissa!... (Pausa) D'aquesta, n'hi hauria per no aixecar mai més el cap. Estafar-me a mi, a en Perfecte Fullanius i Formigosa, un comerciant que ha tractat amb tota mena de "pillastres", sense deixar-hi pèl. I quin "timo" Déu meu!... Jo havia sentit a parlar de moltes modalitats d'ensarronades, del "timo" de les misses, de l'enganyifa de l'orfeneta que té moltes mils pessetes i enviant-ne només que cinc-centes al "timador", aquest es compromet a portar-vos a domicili, l'orfeneta sana i salva, amb l'acompanyament de la moneda. D'aquesta enganyifa, acostumen a ésser-ne víctimes les vídues. De l'estafa del tresor amagat, per un "cabecilla" carlí, en un tros, que es perpetra especialment en els pagesos. El de la quantitat robada, que cal restituir i us ensenyen un sobre amb molts bitllets, que després de fet el "canviasso" del sobre, resulten ésser retalls de diari. I finalment, el "timo" més vulgar, el més corrent: el de l'amic que us emmanlleva cent pessetes i no us les torna mai més... La única vegada que vaig ésser víctima del "timo", fou amb els marcs, que en vaig comprar dos mil "duros" que estaven a sota zero i tot el seu valor efectiu, fou el de servir per decorar una saleta d'allà dintre, que dic la saleta de l'Imperi del Reich, apalloquit per la Societat de Nacions. (Pausa; canviant de to) Però, el d'ara. no té nom ni parió. Enganyar-me per un procediment tan bonic i respectable com l'amor. M'esperava tota mena d'estafades menys la de fer-hi intervenir en Cupido!...

Jo no m'havia pres mai l'amor en serio, en bona refé. Sempre l'havia tingut per un entreteniment, per un esbarjo, per un passatemps com el joc, el tabac i la beguda. Ara m’adono de que mai, no he estat tan viu com em pensava. Prou podia gallejar!... Podia presumir!... Puc anar a fer-me confeccionar els trajos a l'Old England de Barcelona, amb "taylor" angles i panyos de Manchester, oblidant el degut proteccionisme a la producció nacional!... Me'n puc anar per aquests móns de Déu a ballar la toia a tots els envelats de l'Urgell, la Segarra i les Garrigues!... Quan jo entrava en un ball de festa major, posava en tensió cardíaca al noranta-cinc per cent dels cors femenins. Havia menyspreat molts partits rurals. Per les noies del poble i rodalies, no tenia cap preferència. Les trobava inexpressives, antiquades, fofes, insípides... Jo volia per dona, una dona superior; una mena de ser cosmopolita; com una deessa que reunís totes les gràcies i atractius. Estava enamorat de la heroïna de "La Madonna de l'Sleeping"... Una dona així, era el meu tipus. I la vaig trobar. Ja ho crec que la vaig trobar!...

La vaig conèixer una tarda de color platí... Sí, sí, ben platí, no en rebaixo res del color. Si els poetes troben matins daurats i nits platejades, jo, sense ésser poeta, em penso tenir el dret de trobar tardes platinades... Estava hostatjat en l'hotel que s'havia dit Reina Victoria de la ciutat que... en direm Equis. A totes les ciutats d'Espanya, durant la monarquia, hi havia el seu hotel amb el nom de la ex-reina. Tornava de visitar monuments i passeigs, per tal de fer la digestió, quan me la vaig trobar amb un gos falder, asseguda en un banc rústec del jardí. Es deia Sineletica. Si-ne-le-ti-ca!... Semblava una papallona. Tan blanca, tan fina, tan bellugadissa. Ensenyava mig pam d'arrencada de turmell cap dalt, que a un home li estroncava el singlot. A penes si ens vàrem saludar. Allí ja vaig començar de fletxar-me. Portava mamà, una mamà amb carnadura de matrona, estava... revinguda i pleneta la tal mamà. Gaudia d'una turgència de braços i línies, que era un primor perquè un geòmetra pogués estudiar, pràcticament, la línia corba. Aquella mamà, que tenia una cabellera d'un gris descarat i cridaner, i un cutis de polonesa de seda, estava a propòsit per a receptar-la, com a reconstituent, a un vidu de la segona volada. El gosset falder... pobret!... era l'atribut de la senyoreta cosmopolita que jo m'havia forjat. Era un gosset "manso" i resignat. Una argolla coquetona li oprimia el coll, de la qual argolla en penjava un picarol baladrer i n'arrencava una cadena, més relluenta que un instrumental de cirurgia. Una senyoreta amb gosset, als ulls d'un provincià com jo, tenia una avantatge d'un cinquanta per cent. De més a més, era tan maca... Tenia un cos brincadís, més aviat, tirant a alt; una front serena; uns cabells de caoba; els ulls, més clars que dos caramels de menta, quan estan a les acaballes del rossegament; unes celles, que de tan primes, semblaven dos bocins de fil negre de cosir; les pestanyes, estirades com les vores d'un plomer d'espolsar; aquells dos llavis, que amagaven una rastellera de pisa esmaltada, eren molsuts com un vellut del nord... A veure qui hauria estat el maco que no hi hagués caigut de quatre... mans? Si ara em pregunten, com, quan i de quina manera me'n vaig enamorar, no ho podria respondre. Enamorar-me va ésser com aquell que agafa la “grip” que no sap mai com l'ha pescada. Només sé que al cap de quatre dies de conèixer-nos, vivia un idil· li paradisíac, una passió volcànica. Quina exquisitesa d'estimació, quina sol·- licitud d'afecte, quina tendresa de sentiments!... Res de “piropos” vulgars...! Res de xato meu!... lladre que m'has dat!... i ratolí de les meves entreteles. No, no. Tot eren exclamacions delicades i candoroses. "Perfectito, ets la font de totes les dolçors"... "Perfectito, ets el principi i la fi de la meva vida"... "Ets l'àngel tutelar dels meus somnis de color púrpura"...

Als pocs dies, se'n varen anar a Barcelona. Allí quedarem que ens veuríem. Prou que hi vaig fer cap. Quina taleia, quin desfici!... S'hostatjaven en un hotel de primer ordre. La mamà, que es deia Donya Drafosa, em parlava d'una posició desembarassada, de diners al Banc, de paper de l'Estat i d'una magnífica torre a la costa Atzur. Que en sabia de pintar sense pinzell! No en tenia poca de xerrameca! Jo no era d'aquest món. Un home calculista per temperament, em posava nerviós, si em parlaven de coses materials... El festeig m'abassegava, m'absorbia, em produïa demència mental i total.

Donya Drafosa, al tercer o quart dia, amb molta diplomàcia, incidentalment, m'entaulà la qüestió de confiança. M'hi vaig agafar de seguida. Que més volia?... Sí, sí, casori... com més aviat millor. Tenia casera, duia pressa per descobrir els encisos abracadabrants del matrimoni. Sense ésser boig, m'havia enamorat bojament. Amb tota la prosopopeia i amb més aplom que una àvia de rància noblesa, m'enumerava els capítols, el notari de la família, les robes, el parament del pis, el viatge de nuvis... vaja!... total el galimatías que porta en ell el casament.

El viatge de nuvis!... Ja m'hi veia. Havíem parlat d'anar a Venècia, d'esmunyir-nos per aquells canals, dintre una gòndola, amb la lira a la proa, al clar de lluna, passant per entre els misteriosos palaus ducals. Em sentia més galant que el Cavaller Casanova i més feliç que Otelo. El llac de les Tulleries, els llacs de Suïssa... No n'estaven poc fortes de llacs!... Jo compto que aquell parell de rates de hotel, coneixien de pe a pa, els cinc volums de la Geografia de l'Institut Gallach... Ah també vàrem acordar en ferm, una excursió amb l'Stela Polaris als fiords de Noruega fins a les illes de Spitzberg.

Una tarda, vàrem sortir a passejar el tres i el gosset, que no l'abandonaven mai. Val a dir, que quan festejàvem, la bestiola, discretament, es posava a la falda de Donya Drafosa. Tenia molts modes, pobre gosset. Em mirava amb ulls d’intel·- ligència, barrejada de compassió.

Així que anàvem passejant, vàrem passar pel carrer de la Diputació y Donya Dafrosa es va donar compte, de seguida, d'una casa molt maca que tenia paper al principal. Preguntàrem a la porteria. Esteva bé de preu: cinc-centes pessetes amb ascensor. El pis, reunia les condicions que podria exigir l'estadant més exigent. Va quedar nostres, sense regateig. Ja començava a tenir el niu!... Després, vàrem passar per un magatzem de mobles. La que havia d'ésser la meva sogra, hi entenia molt. No sé de quina mena se'ls va quedar, puix que parlava de l'època del renaixement i dels lluïsos. Tant podien ésser del Renaixement com de l'època d'abans de néixer. Tant podien ésser de Lluís catorze com de Frederic segon, com... del rei Xindasvinto. Ves, que m'explicaven a mi! Jo només veia la meva idolatrada Sinelètica. En acabat, entrarem a una joieria. Calia fer una avançada de joies. Un collaret de perles, que si no eren ben bones del tot, tampoc no podien ésser gaire falses: em va costar, "trinco-trinco", dues mil pessetes. Els mobles en pujaven quinze mil. Tot es pagava de la meva cartera, és clar. I jo ben content. Donem l’adreça al magatzem de mobles perquè els portessin a la casa que acabàvem de llogar, la qual, des d'aquell moment, corria del nostre compte, es a dir, del meu compte. A l'endemà al matí, començarem de parar el pis. Jo m'hi trobava com el peix a l'aigua. Em semblava un somni. Allí m'esperava la felicitat, totes les benaurances terrenals, tota una vida de dolçor i de placidesa... La sogra vinga fer la distribució: Aquí hi haurà el "boudoir", enllà, el salonet rosa, més enllà, una saleta de confiança, allí, la cambra nupcial... La nupcial era la meva flaca, és la que em tenia més corprès. Totes les demés m'hi sobraven... La Sinelètica, al meu costat, escoltant a sa mare, feia uns sospirs que em regiraven tot el sistema sanguini... Quan la mamà feia alguna escapadeta, a les altres cambres, la meva ànima bevia com un perdut al desert, als llavis de la meva promesa... Quins petons!... Eren un cocktail embriagador, un cocktail de traspàs a les regions dels serafins... Quin tip me n'havia fet de beure en aquell calze de malvasia!... (S'eixuga una llàgrima).

Als tres dies, havia de tornar a Barcelona, per a acabar amb tots els requisits de la boda. Allí mateix al nostre niu, m'esperarien per rematar les diligències que mancaven: papers al "canto" i amonestacions endavant. Compteu jo quina dèria, quina perfídia!... no aclucava l'ull, no tenia gana ni humor, no assossegava...

Als tres dies, entrava a Barcelona, triomfalment, més content i xiroi que en Juli Cèsar quan es plantà davant del Senat de Roma i els va dir, com si posés un telegrama: VINI, VIDI, VINCI...

Vaig passar per la Rambla de les Floristes, per comprar el millor ram que mai hagin fet aquelles bones noies de les parades. Agafo un taxi i cap a l'Arca de la felicitat, cap a la torre de les melodies i els somnis.

La portera no hi era. No la necessitava per a res. Ja sabia els topants. Anava al niu, anava al meu fogar, anava al cel, a la glòria mundanal... Truco al timbre. El cor em feia trip-trap... Surt una minyona. Ja tenim minyona, vaig pensar dintre meu... (Imitant la conversa amb vivacitat) "Que desitja?" "Sóc... en Perfecte" contesto com un taujà, creient que ja n'hi havia prou. La noia em mira estranyada "Sí dona, sóc... el promès de la senyoreta" afegeixo jo. "Com diu?" "Però és que Donya Drafosa no li ha dit que la senyoreta Sinelètica tenia promès?"... "Jove, vostè esta confós. Segurament s'haurà equivocat de pis." Jo que hi torno: "No és el principal, primera del número dos-cents cinquanta quatre?" "Exactament". "Doncs aquí és a casa meva". Aquella noia obria uns ulls com a taronges igual que mirés un boig. Entre aquestes, es presenta la senyora de la casa, una mestressa ben corpulenta, amb aires de pocs amics. Em vaig donar per la pell. Total, que em va dir que des del dia abans en que hi havia entrat ella, allí no hi havia tal Donya Drafosa ni senyoreta Sinelètica...

Em tanquen la porta amb molta cerimònia; en arribar a la porteria, estava atordit, lívid anorreat i suant a bots i a barrals... Així que em va veure, la portera no va poder deturar una rialleta de befa que li va sortit a flor de llavi. Em va dir amb paraules, entre iròniques i mig piadoses, que mamà i filla o el que fossin, s'havien mudat el mateix dia que vàrem muntar el pis, dient-li que a mi m'havia sortit certa feina a Madrid i que calia traslladar-nos els tres a la capital de la República... (Una veu de dintre) "Senyoret!" (Sortint cap a fóra) Que hi ha? (Tornant amb una carta als dits) Ah, una carta. Lletra d'ella. Sí, la conec ben bé... i el sobre de la mateixa capsa que venia gastant. (Romp "l'envelop" i llegeix)

"Distingit jove: Moltes gràcies pels mobles i el collaret. Me'n recordaré tota la vida de la seva generositat. Li aconsello que es busqui alguna Pepeta, “silvestre”, que tingui paciència i vocació per a ésser mare dels seus fills. Vostè te cara de tenir molts fills quan estigui enganxat pel vincle matrimonial. Pot mobilitzar la policia. Com vulgui, vostè mateix. Si hi té interès, tal vegada el portin retratat els diaris, a la secció de successos. Faria molt goig. Em plauria de veure'l a l'ESTAMPA. Té tota la fatxa d'un "gueto". La seva devota amiga SINELÈTICA".

A la policia? A callar com tants malaurats que amb el silenci amaguen el resultat de la badoqueria. Això és l’epíleg, el colofó, el pomell de la mona... Estafat i escarnit. Era el fat d'un conco, solter de quaranta dos anys, d'un somniador insensible, d'un babau que fins en l'amor es creia ésser tan afortunat com quan compra blat i civada... Quina lliçó!... Mai més vampireses cosmopolites!...

Us prego que em guardeu el secret. Digueu el pecat, però calleu-vos el pecador. I si mai en alguna conversa, us parlen de "timos", feu l'erudit i afegiu-n'hi un altre; el "timo" pel procediment del casori.

(Inicia el mutis pel foro i cau ràpid el

TELÓ