PAPALLONA QUE CERCA LA LLUM
NOVEL· LA
- I -
La Isabel era la fadrina externa de can Rufí de Bellaplana i, sense dubte, per aquesta circumstància, per haver de deixar el fogar patern quan prengués estat, sa mare esquivava quant podia de fer-la anar a ajudar-los a les feines camperoles. El sol no l'havia cobrat, els aires que en aquella immensa plana, en alenades denses xiulaven uns cops i d'altres, amorosament, amb suavitat acaronaven els rostres, tampoc no havien adobat el seu, com a sa germana la pubilla. Venia a ésser, doncs, com la senyoreta de la casa.
Passaren els anys sense sostracs i ja en tenia disset, en qual edat, les noies, per poble que sia on viuen i per endarrerides que estiguin les hisendes paternes, volen lluir i pensen en preparar-se el nuviatge. A la Martina -sa mare- la preocupava el futur de la segona filla, car la seva posició no li permetria arreglar a la Isabel -filla mimada com a petita- com fóra el seu gust. Per la seva banda, a la noia, la vida de casa no li agradava, pensava en les amiguetes que servien a ciutat i que per la festa major amb els seus vestits extremats i maneres diferents de les que ostenten les noies del poble, excitaven sa cobdícia. Ella també voldria anar a servir, guanyar diners, veure mes món!... Prou de temps li restaria per tornar al poble i casant-se amb un jornaler, fer-se una caseta de fang on passarien, d'esma, tota la vida...
Un dia amb sa mare donaven voltes a aquesta conversa i la Isabel li manifestà sa voluntat decidida de voler anar a ciutat o a vila, car els dies passaven i calia prendre un determini respecte a l'avenir.
La mare li trobà encertat el propòsit que no gosava ella explanar-li i quedaren en que en parlarien a son pare i sa germaneta al retorn del camp. A l'hora de sopar bo i menjant el repàs, preparat per la Isabel, la mestressa exposà el pla, al qual donaren la conformitat l'espòs i la pubilla, acordant que, el dimecres vinent, la Martina que gairebé totes les setmanes en aital dia anava a mercat de Els Xuclars, per vendre alguna cistelleta d'ous o algun cap d'aviram, dil· ligenciaria el trobar una casa per la Isabel.
Arribat el dimecres, a punta de jorn la mare portà, com de costum, la mercaderia al mercat. Aquell dia consistia en una parella de pollastres que feien tot el goig del món i abans d'anar a la plaça passà a oferir-los a la mestressa de la Fonda del carrer major. Després del consegüent regateig de dos rals per cap, ajustaren el tracte i la compra-venda restava efectuada. Aprofitant l'avinentesa, la Martina preguntà a la Senyora Paquita -mestressa de la fonda- si necessitava una cambrera i, oh casualitat! aquella setmana si havia acomiadat una per que havent-li donat un permís per anar a casa de llurs pares es prengué un dia més dels concedits. L’atzar és el senyor que mena nostres passos i féu que la Isabel trobés, sense grans recerques, una col· locació adequada, doncs de tal la qualificaven llurs familiars per que des de el poble fins a la vila no hi havia més enllà d'uns nou quilòmetres.
La Isabel en assabentar-se de que son somni havia de veure's, molt prompte, convertit en realitat, exterioritzà l'alegria petonejant, esbojarradament, a sos pares i germaneta, cantant i fent, tal volta, deixada portar per la impressió agradosa de sa nova vida, alguna cabriola que si algun vianant s'hagués encertat a passar, en aquells moments, per davant de sa casa i a traves de la finestra de la cuina que eixia al carrer, ho hagués vist, a ben segur que s'hagués cregut que a la Isabel li havia esdevingut quelcom d'anormal.
El dia convingut s'apropava i a la Martina no la dominava altra fal·lera que tenir a punt tota la roba que tenia que emportar-se la Isabel, preparà un bagulet i, al corn, ultra uns escapularis que li beneïren en un aplec, l'existència dels quals advertí a la noia perquè se'ls pengés al coll i no els deixés mai més, hi adjunta d'amagat dels altres, tres duros en peça per que la "petita" -com deia ella a la Isabel- pogués fer front amb aquella quantitat, a qualsevulla necessitat eventual que li pogués sobrevenir.
La vigília del dia concertat per entrar al servei de la fonda, la Isabel el passà nerviosa i per la nit no podia aclucar els ulls. Com somniatge vertiginós passaven pel seu esment els carrers de la vila que dos o tres cops havia visitat amb sa mare fent el mercat; boirosament es teixia la fantasia del viure que menaria en sa nova vida: els balls dels diumenges, el "cine", els passeigs amb les amiguetes que es faria i... qui sap! potser algun xicot menestral posaria els ulls damunt d'ella.
L'hora de la marxa s'apropà: tot estava a punt, la mare ja tenia arreglada la somereta que conduiria l'equipatge de la Isabel; el seu pare i la germaneta retardaren l'eixida a defora per acomiadar-la i la expedicionària, malgrat l'alegria de veure acomplerts llurs desigs, sentia com una recança mai sentida al veure que deixava aquells éssers i aquelles parets i mobles tant coneguts i estimats.
El pare a l’abraça-la li estampà un bes a cada galta, tampoc pogué reprimir l'emoció i dues llàgrimes, compassades, li brollaren cara avall. La pubilla d'una banda li tenia com una gelosia de poder abandonar el llogaret, però al pensar que passarien molts jorns sens tenir la germaneta a son devora i que s’avenien molt els caràcters, la traí i desencadenà una torrentada de llàgrimes acompanyada de gemecs. El vell al moment de marxar li digué:
- Isabel sigues una bona noia, recorda't dels teus pares i... no puc dir-te res més!. L'emoció li esqueixava la paraula.
Amb tota calma s'allunyaren perdent-les de vista al tombar la cantonada.
Dos hores més tard arribaven a la casa on hi havia la fonda que serviria la Isabel. La Senyora Paquita que, de cerimoniosa n'era en extrem, les rebé amb molta cordialitat, cridà a la poca estona al mosso ordenant-li que portés l'equipatge a la cambra de la serventa; al menjador familiar, les féu esmorzar i a mig matí, la Martina determinà en tornar-se'n a casa per arribar a l'hora de dinar.
Fins a aquell moment no es donà compte de que es desprenia de sa filla; no obstant procurà dominar-se i acomiadar-se'n, no sense fer-li grans advertiments:
- Isabel per l'amor de Déu; sigues obedient, no et descuidis d'anar a missa totes les festes, no siguis respostejadora, vés amb compte amb balls i xicots... jo ja vindré molts dimecres a veure't.
- Marxeu trenqui-la, mare; no us inquieteu vós mateixa per que faré tot el que calgui perquè tots estigueu contents, els amos i vosaltres.
I la Martina, després d'una llarga besada, tenint la noia als seus braços, retornà xano-xano a Bellaplana.
- II -
La fonda del carrer Major de la vila de Xuclars, coneguda amb el nom de "Fonda la Universal", qual nom no ha pogut precisar-se encara per què li posaren, si bé cal creure que fou amb el bon intent de que hi anés gent de totes les parts del món però que, en realitat, eren de molt poques els viatgers que hi sojornaven, estava regida per un matrimoni novell, es a dir, per un matrimoni que es trobava als principis de l'ofici de casats i de fondistes per compte propi. Ell, en Damià, era fill dels antecessors en el negoci que per tan malament com els anà tingueren que traspassar-lo al noi una vegada aquest, havia complert el servei militar, per que no tenia ofici ni benefici; era el que se'n diu un escarràs, treballador a tot ésser-ho, econòmic, però, de molt mal geni; mai no estava content, tenia la mania, sobretot, de matar el govern a cada pas, era, en una paraula, un veritable anàrquic. Algun amic seu deia que aquest esperit de rebel·lió i de "desacato" li venia més que per temperament, per les vicissituds que passava per pagar les contribucions i el lloguer de l'establiment i finques annexes. No tots els dies se'ls passava malament l'home, i molts cops, si veia les taules del menjador curulles de comensals, d'una a altra, donava el tomb per tot el menjador, fent els honors als viatgers i procurant alegrar-los amb estirabots de la seva collita que, per cert, algunes vegades estaven impregnats d'agudesa i bonhomia.
La senyora Paquita també era filla de casa de servir menjar, però no de poble, sinó de ciutat, d'una població que tenia molts atributs de capitalitat, la clientela, no obstant, era de gent de la carretera i de la tralla, traginers, ramaders i firaries... i tant com li hagués agradat poder servir a milionaris, potentats de totes menes, i senyors d’automòbil, d'aquells que a l’inrevés dels seus parroquians, en prou feines tasten les viandes i fan anar més les andròmines de menjar (ganivets i forquilles) que les barres de les dents.
Com a dona, si hi hagués una estatura assenyalada com per als minyons al ésser soldats, de segur que hi hauria hagut resta per defecte. Tenia uns ullets petits que s'amagaven dintre unes celles una mica llargues i poblades, la boca, bastant grandeta, era un "manantial" continuo de somriures, acompanyats d'una dolçor en les paraules; que, a no ésser l'aspecte sanitós i la joventut de ses carns, ens faria creure que tenia la diabetis; el peus, petits, però corrien sempre com els de les daines, amb una pitjada de talons que més que a una criatura petita, més bé haurien correspost a un home fornit i gegantí.
Llur casament fou una combinació d'amistat i de conveniència. Els pares d'en Damià veient que el donar menjar al pròxim pot ésser una bona obra de misericòrdia, però, que a ells amb prou feines els deixava viure, cregueren el més oportú cedir la feina al noi i ells acordaren anar-se'n a viure amb una filla casada a Barcelona; però per això, calia casar-lo primer; per tenir una bona cuinera i qui l'ajudes a passar-li els mals de cap. Donades les veus, amb les ganes que tenia la Paquita de casar-se, no trigaren en quedar entesos.
En Damià després de la tornada de soldat sofrí una malaltia que li originà un atrofiament als òrgans genitals i com que els metges li garantiren que allò no tenia importància i que desapareixeria per natural, consentí en desposar la Paquita, però les coses continuaven igual, molt a malgrat de la contraient. Per això quan algun amic, mal intencionat, li parlava de la manca de successió, ell, amb els seus "brios" d'anarquia al· legava que mai no consentiria que els seus descendents sofrissin les tribulacions que ell havia sofert, que no tenia dret a portar-los al món perquè fossin esclaus i un reguitzell de pensaments que, assabentats els punxadors per què plorava la criatura, no feien més que provocar llur hilaritat.
Aquest contratemps donà ales a la dona burlada i per cada centímetre de corda que li tirava en Damià ella se'n prenia un quilòmetre. Decididament, a la "Fonda la Universal" ja no hi havia més autoritat que la de la senyora Paquita.
Entre altres coses que havia d'acomplir aquesta, cada mes, hi figurava una visita a casa de llurs pares i encara que no a data fixa, ella tots el mesos feia una escapada. Males llengües deien que, de soltera, ja tenia unes relacions que no devien ésser precisament diplomàtiques, amb un ramader que comprava els caps de bestiar, per dotzenes o centenars, segons la classe. Sia com sia ella s'empolainava del bo i millor, de mala gana d'en Damià que veia, que cada dia més perdien la brúixola amb despeses supèrflues per això cada cop que la muller li recordava el venciment fatal de la visita periòdica, s'exclamava:
-Però què diantres has d'anar a fer-hi a casa teva?
-Encara voldràs fer veure que no tinc raó de donar-me un xic de descans?
-Descans? i de què vols descansar si amb prou feines toques feina? Que no ho veus que amb aquest pas farem cap als descalços.
- Damià vivim en pau; ja saps que no has de dir-me gran cosa; tan se me'n dóna si t'agrada com no; jo no vull escarrassar-me, privant-me de l'esbarjo d'anar a veure la meva família; i desprès per qui treballem?
I ho deia mirant-lo tant fixa, posant-hi una intenció de superioritat i d'acusació que el pobre marit baixava la vista, aixecava les espatlles i es quedava mes aplanat que un "delinqüent" a qui li llegeixen la sumària de son crim.
Totes aquestes contrarietats però, eren íntimes, així que ni les minyones, ni els mossos, ni viatgers, no s'assabentaven pas de les interioritats domèstiques; l'única cosa ostensible, era la separació de cossos, car ella ocupava una cambra de matrimoni "ad hoc" i ell es retirava a la primera que trobava desocupada que, ordinàriament, eren quasi totes les destinades al servei públic.
La Isabel rebé bona impressió de la fonda, acostumada entre les parets negres, de la caseta dels seus pares li semblava que tot aquell parament era un palau, la senyora Paquita, li feia l'efecte d'una dama de qualitat, el seu marit de quelcom més que els pagesos del poble i fins el mosso que li pujà el bagul a la seva cambra, li semblava de més presentació que els xicots que fins llavors havia conegut. El seu estat d'ànim era de felicitat, d'esperançador albir.
- III -
A Sant Lluís de Pinatar, poble situat a l'alta muntanya, molt llunyà del que passen aquestes coses, hi ha una família honrada i treballadora com les formigues. Està composta dels pares i dos nois: Ramon, l'hereu i Amadeu, el petit. Tot el que tenia de mandra i d'ignorància el primer ho tenia l'altre d'activitat i de vivor. El negoci de la casa era un cafè que encara que de poble, produïa per fer una fortuneta com la feren llurs explotadors, degut a ésser una població estiuenca i tenir al peu d'una muntanya una font en la qual els savis de la ciència de curar, hi trobaren gran quantitat de propietats per a combatre una quantitat encara més gran de malalties. Els estius, així com els senyors anaven al poble per no treballar, els naturals del país ho feien a l'inrevés, era, pot dir-se, l'única temporada de l'any que desenrotllaven llur activitat.
Una família de la bona societat barcelonina anà a Sant Lluís per prendre aigües la senyora, atacada d'una greu malaltia a l’estómac. Ultra els de casa s'emportaren la minyona, donzella capaç per l'exuberància de bellesa, de captivar a l'home mes fred en matèria de dones. L'Amadeu, al conèixer-la se'n prendrà i com que de simpatia n'hi sobrava per que era un galant minyó que feia anar de revolta totes les noies del poble, aconseguí fer-se correspondre, de seguida, per la minyona arribada. Quatre dies després, a despit dels de casa seva, quedaven promesos i ja li tirava més la dèria de veure a l'estimada que d'aguantar la brega de servir als parroquians. Acabada la temporada d'aigües per la família que servia la promesa, se'n tornaren a Barcelona. A l'Amadeu ja no el retenien al poble ni que el fermessin amb cadenes com als gossos rabiosos i una matinada, arreplegà els diners que pogué, del calaix de son pare i desaparegué. Des de Barcelona, els dirigí una postal dient-los que no passessin ànsia per ell per què ja s'arreglaria en cercar i trobar feina a la ciutat comtal.
Un dia varen entrar-li sospites per que de la seva promesa no en rebia aquella franca correspondència com al poble i un cap vespre es ficà a l'entrada de la casa dels senyors amagant-se darrera de la porta. En aquesta actitud sorprengué un col· loqui de l'estimada amb un jove de vestit blau, a manera dels que usen els mecànics, que no li devia semblar gaire favorable que, sortint de l'amagatall, assestà damunt de la perversa una punyalada que la féu caure a terra mal ferida al mig d'un toll de sang, provocant l'incident, la fugida a tot córrer de l'amant clandestí de ciutat.
No tardà un minut en arremolinar-se els transeünts al lloc del fet, i la policia posà ma a l'Amadeu, portant-lo a la presó immediatament.
Per Sant Lluís, la nova corregué com un llamp; el pare de l'agressor no es preocupà més que de la salvació del fill. Anà a trobar a un advocat -diputat a Corts pel seu districte- amb qui tenia molta amistat i el dia del judici hom no sap el què passà car no sols no li varen donar condemna, sinó que, amb les explicacions del defensor, encara semblava que la justícia devia quelcom al delinqüent per la proesa.
Alliberat, però confós i abatut per la mala treta d'aquella xicota, a la qual havia consagrat sa vida, creient que aquesta ja no li era de cap utilitat, s'entestà en posar-la a disposició de les més perilloses aventures. Uns pasquins fixats a les cantonades en els quals s'hi veia un legionari pintat li suggerí l'idea d'enganxar-se per viure la vida d'aventura. Al cap d'una hora ja havia signat el compromís i entrava a un quarter per aprendre la instrucció, després d'haver rebut en la Comissaria de reclutament, la meitat de l'ajust.
L'Estat Major espanyol, inspirant-se en la indignació del poble per la carnisseria que les hostes del cabdill rifeny feren als presoners, donava carta blanca al terç perquè vengessin els ultratges, oferint-los el botí que aconseguissin en les operacions; i aquelles feres, entre sang, foc, vi, luxúria i l'instint que quasi a tots dominava de destrucció, portaren a cap les devastacions que no poden descriure's. L'Amadeu amb aquella vida es venjava de l'humanitat i d'ella!.
Infligint un sever càstig als rebels les operacions minvaren i el avorriment s'apoderà d'ell, en mig del qual reaccionà i recordà son passat. Per més que en un moment d'indignació i d’apatia prengués la resolució de fer servir el seu esforç per les armes, reflexionant va treure en clar que no podia continuar aquella vida per que una altre il· lusió lluminosa de la lluita per l'existència, es posava en son esment, i l'empenyia a anar-se'n a viure amb el poble; així que, una vegada acabat el compromís retornà a la península. Amb els diners que arreplegà de la campanya, passà llargs dies sense preocupar-se de trobar un lloc de treball, però quan va veure que desapareixien les darreres malles, resolgué cercar feina fos com fos. Des de la tornada del front moresc anà a caure a casa dels pares de la senyora Paquita que com sabem, tenien hostal. Allà es captivà la simpatia de tots i al exposar-los el seu propòsit de treball, precisament estant la mestressa de la fonda la Universal gaudint de la vacança de tots els mesos, es comprometé aquella a oferir-li una plaça de mosso al seu establiment; car, com havem dit, no necessitava aprovació d'en Damià per les seves decisions.
Fou així com als pocs dies l'Amadeu es trobà traginant maletes, menant la tartana, amb la qual acompanyava viatjants als pobles de la rodalia i per fe com a l'arribada de la Martina i la Isabel portà l'equipatge de la darrera a la cambra destinada a la serventa.
L'Amadeu recobrant el caràcter simpàtic d'abans amb les qualitats d'actiu i de vivesa es feia l'amo de tots els viatgers transeünts que baixaven a l’estació de Els Xuclars, els altres mossos es quedaven, la major part de vegades, amb la boca oberta veient com el seu rival agafava les maletes al obrir les portelles dels cotxes els vianants, acompanyant les concebudes propagandes: - Fonda de la Universal, el senyor? la millor fonda de Els Xuclars, situada al punt més cèntric, amb tot confort, cambres espaioses i sanejades.... I la gent per tal que no els acabés la retòrica quasi sempre li cedien l'equipatge i es deixaven conduir pel llampant mosso de La Universal.
Feia un mes que s'hi trobava quan arribà la Isabel per a ésser companys de treball.
- IV -
Els dispesers fixes de la Universal eren un dependent comptable d'una fàbrica de paper d'estrassa, un jove propietari-burgés que ningú no li coneixia els capitals i les propietats i un individu que s'ignora a què es dedicava però, que en altres temps, havia tingut el subministri de fluid elèctric d'un poble dels vols que anant tot en orris, va tenir que quedar-se a les fosques i l’abastador hi perdé tot el que tenia.
Pot dir-se que allò que diuen de pagar religiosament, no sabien el que era cap de les dues bandes: pagaven un mes i s'endarrerien de dos. El qui més trigava, però i que tenia més bones raons, era el senyor "Pipito" que li deien a la fonda, el jove propietari-burgès, que llegia el diari tots els dies que el comprava, passejava pel mateix camí i s'escoltava al parlar que, per cert, ho feia, sempre, amb molta calma i sense afectar-s'hi gens.
El qui mes decent i religiós en el pagament, encara que ateu, era el comptable de la fàbrica: tots el mesos dringava, al cobrar el sou i en justa compensació, com que es creia d'inferioritat als altres dos, els deixava fer sempre el plat, primer, i es quedava amb les escorrialles de les viandes.
Tenint en compte que la cuina a mans de la senyora Paquita tenia molt què desitjar per l'escassetat i mala condimentació de les viandes, s'havia d'elevar una protesta col· lectiva i, tàcitament, el jove dependent era el designat representant per exposar les queixes a en Damià.
- Damià -li deia cridant-lo a soles i amb tota serietat- això no pot anar. La senyora Paquita ens té a dejuni perpetu i a l'avorriment de les mandonguilles i bistec de sola de sabata; peixos que semblen extrets d'una claveguera, fruita verda, galetes madures que de tan madures estan a punt de fer-s'hi cucs com a les cireres garrofals i un oli que millor aniria per untar màquines que per fer truites i ous ferrats.
- Deixi-ho per mi; ja li asseguro que no caldrà que torni a queixar-se'n.
I en Damià anava a la cuina i exagerava les protestes amb caràcter més greu del que li havien estat fetes i la senyora Paquita posava una esmena temporal a les deficiències insinuades.
Els transeünts, en sa major part viatjants del comerç, com que la plaça comercialment no era forta i tots eren parroquians antics dels seus pares, per un dia que sojornaven a aquell poble, aguantaven les molèsties del mal servei.
En quant a turistes se n'hi veien ben pocs i algun d'ells, millor hagués estat que no hi haguessin passat les portes per en Damià, per que totes les calamitats queien a son establiment: Un dia es presentà un matrimoni -o cosa que s'hi semblava- amb una maleta vella i atrotinada que, certament, cal creure que ni als encants no l'haurien volguda; els "consorts" de marres parlaven anglès, es a dir un anglès estrafolari que no més podien empassar-se'l els que no coneixien la revessa llengua de Milton i de Lord Byron, es feren passar per fills de la Gran Bretanya, si bé podem assegurar no sols que eren continentals sinó que, concretant, que eren de "aquende" els Pirineus i en síntesis, naturals d'Hostafrancs o de la Barceloneta. L'indumentària era passada de moda i ús com la maleta; l'única cosa que inclinava a creure que podien ésser anglesos, és que ella era molt rossa i prima, i ell molt roig de cara, de cabell color pinya de blat de moro i un aire, en conjunt, de ballar-la prima, que traduïren els amos de la fonda d'excentricitat a manera dels fills de John Bull.
El matrimoni misteriós passà cinc dies a la casa i es dedicaven a fer excursions. Al arribar el primer dia el marit es feia passar per enginyer de mines i explicava com havia d'anar a muntanya a fer uns estudis d'unes mines descobertes per un altre anglès amic seu, què segurament devia ésser fill de Sant Andreu de Palomar. Parlava de milions, de la construcció d'un ferrocarril, de grans tones de ferro i unes quantes andalussades més que no feren altre que deixar bocabadats als herois fondistes.
Al sisè dia no comparegueren a l'hora de dinar, a l'hora de sopar tampoc i encara deuen esperar que hi tornin a hores d'ara. Vist que allò feia fetor de cosa morta, en donaren part a la benemèrita, s'obri la maleta i no hi trobaren més que quatre bocins que no calia pensar pas en oferir-los al drapaire per que els hauria refusat encara que els hi haguessin donat de franc.
Un altre dia es presentà un senyor millor vestit, es clar, que els tristament cèlebres anglesos (això per en Damià) que era, segons, l'intrús fill d'una germana, de la cosina del cunyat del Governador de Barcelona; anava de pas per assistir a una festa oficial a la capital de la província. A l'endemà tornà i la senyora Paquita, apoderada del deliri de grandeses, es creia que tenia a casa seva la més alta magistratura governativa. El senyor, fill de la germana de la cosina, etc. com correspon a un aventurer, no més parlava de coses de transcendència. Molt prompte adquirí un marcat ascendent damunt els fondistes i una nit que es trobava sol de sobretaula, els parlà, en to de misteri, d'un gran projecte del govern, del qual n'hi havia fet confidència el seu parent Governador.
L'afer, naturalment, per interessar al matrimoni havia de versar prop de fondes.
- Doncs si senyors: El govern em consta positivament, que vol posar ma a les fondes...
- Si? - preguntà la senyora Paquita.
- Tal com els dic. Ja està tip de competències i de pèssims serveis que, tot plegat, redunda en perjudici del viatger, i per esmenar-ho, vol establir un règim d'exclusives.
- ......?
- A cada poble hi haurà un número determinat de cases de menjar, proporcional al d'habitants. En aquest de segur que no més n'hi quedarà una.
- Així potser ens faran plegar a nosaltres? - observà en Damià.
- De seguretat no en tenen pas ni una de poder continuar...
- Si vostè pogués ajudar-nos a que ens quedéssim sols! - féu la senyora Paquita.
- Nosaltres li agrairíem molt i fins....
- No; -interrompé el relator- no faig res per egoisme; no tinc inconvenient en patrocinar-los però sense agraïments de cap mena.
Els esposos ja veien entrar la fortuna a la casa llur amb les gales, de gran festa.
Després d'aquesta conversa el cèlebre parent d'aquella autoritat demanà, tot butxaquejant, a en Damià, si tenia canvi d'un bitllet de cinc-centes pessetes i com que per altra banda no en tenia, preguntà al seu interlocutor el què necessitava per que no tenia necessitat de canviar car li avançaria el que fos i ho trobarien tot plegat amb el compte del menjar.
L'home misteriós no tingué moltes pretensions:
- Amb vint-i-cinc pessetes sortiré del pas per aquesta nit.
I en Damià posà ma a la butxaca i quatre monedes de les grans i cinc de petites, totes de plata, caigueren fent un sonor dring damunt de la taula.
A la matinada marxava un tren cap a Barcelona i mentre els esposos de La Universal, a les seves respectives cambres, somniaven amb exclusives i negocis grassos, el protector que els havia menat la Providencia feia una marxa forçada de cinquanta a l'hora deixant al seu darrera el compte sense pagar i el deute de les vint-i-cinc pessetes sens retornar-les.
De totes les maneres no tot havien d'ésser "quiebres" fraudulentes, sinó que també tenien clients que improvisaven matrimonis amb dones components d'altres matrimonis legalitzats i demés hi afluïen "casats de compromís" que en feien lloc de convocatòria amb alguna coupletista o rumbista de baixa estofa, marxant de llurs pobles per evitar l'escàndol a les barbes de les esposes. A aquest clients, per tractar-se d'un "servei" extraordinari, se'ls cobrava doble tarifa de manutenció i d'hostatge.
- V -
Des que entraren a servir a la senyora Paquita, l'Amadeu i la Isabel, es notaren, molt prompte, grans canvis en la marxa de la fonda. Ell arramassava a l'estació la gran part de viatgers i la noia els atenia al menjador, amb extraordinària rapidesa; ningú no es queixava, com abans, que entre plat i plat hi havia vegades que hom tenia que esperar-se un quart d'hora, sinó que la Isabel es movia de bo de bo i tenia un cop d'ull que dominava la situació de totes les taules; després, son caràcter simpàtic i el saber seguir la veta als transeünts feia que aquests s'emportessin l'admiració de les seves qualitats i ella es quedava amb les "propines", que de dia en dia eren més nombroses i de més quantia.
El mateix li passava a l'Amadeu: no hi havia viatger que tingués que donar un pas o fer quelcom que no es servís de la seva mediació.
Els amos, deixant de banda les qüestions capitals d'ordre interior del "seno" del fogar domèstic, també aparentaven mes harmonia: En Damià ja no volia cremar tantes coses; la senyora Paquita posava molta cura amb la variació de les viandes i arreu, es respirava un aire de benestar i satisfacció.
Un dia que l'Amadeu es trobava a l'andana de l'estació per fer "collita", com deia ell, el tren portava retràs; arribat, per fi, el comboi no va veure d’importància només que un senyor jove, elegantment vestit que feia esforços per posar a prop de la portella del departament del cotxe, una gran maleta, bufona com tota la seva indumentària. El primer d'anar a oferir-li casa, es clar, fou l'ex-legionari. Després de l'acostumada retòrica-anunci li cedí l'equipatge amb gest displicent. A l'Amadeu li estranyà que com quasi tots els homes joves que queien a les seves mans, no posés una cara alegra, dissipant la contracció de seies que es veia en son rostre pàl· lid i escardalenc.
Com que la fonda distava unes tres-centes passes de l'estació, la Fonda Universal no tenia cotxe però si un carretó de mà, en el qual l'Amadeu col· locava tot l'equipatge de cada expedició i acompanyava als hostes a casa, que feien el trajecte a peu.
El senyor serio que acabava d'arribar no deixava sentir la seva veu; sols esguardava d'un costat a l'altre, escrutant la part del poble que travessaven, però, amb mirada trista, insensible, vaga....
La senyora Paquita a l'hora dels trens estava, sempre, amatent per fer el honors al clients i ociós es dir que s'excedia en complimentar-los.
Quan veié el senyor que seguia a l'Amadeu li adreçà una de les seves cèlebres rialletes amb una mirada tan seva d'aquells ullets amagats davall les pestanyes poblades i negres.
- Déu la guardi senyora. - féu el nou arribat.
- Benvingut senyor; que tal li ha provat el viatge?
- Molt bé, gràcies.
- Prendrà cambra el senyor?
- Si senyora.
- Si vol rentar-se una mica entrant...
- Bé! - digué maquinalment.
- Isabel! - cridà la Sra. Paquita.
La noia estava arreglant les taules per l'hora de dinar, al sentir que l'anomenaven, passà a l'entrada de la casa on es tenia l'anterior diàleg.
- Mani, senyora - digué la Isabel al entrar.
- Està arreglada la cambra número cinc? - preguntà la Sra. Paquita.
- Si senyora -observà la noia- totes ho estan.
- Doncs acompanyeu-hi a aquest senyor.
L'Amadeu, precedint al viatger "collit" a l'estació, pujà l'escala portant la maleta, el sac de nit i el portamantes; la Isabel es quedà breus moments a l'entressolet, on hi tenien l'armari de la roba blanca, i es presentà tot seguit, a la cambra número cinc del primer pis, amb una tovallola neta.
El desconegut donà una mirada a la cambra destinada, la qual li semblà d'un confort acceptable: tenia enfront un balcó que donava al carrer de davant, un llit dels mitjans de bon aspecte; armari-mirall; renta-mans, amb aigua corrent; estora, catifa, tauleta de nit, un penja-robes de fusta, una tauleta amb assecador d'escriure per escriure el viatger que en tingués ganes; una cadira de fusta i una butaca de vímet completaven el mobiliari.
Després de prendre possessió de son departament i de rentar-se, sentint-se las per la fadiga del viatge es quedà assegut a la butaca; instintivament es portà una cigarreta a la boca i, embadalit, es quedà mirant el fum com es dissipava per l'espai... Encara no s'havia imposat damunt el què el rodejava i de tot el què havia fet en la jornada.
No sabia el temps que havia passat en aital actitud que sentí els nusos d'uns dits que trucaven a la porta.
- Endavant - digué de mala gana.
La cara riallera de la Isabel es presentà a son esguard, ja estava vestida amb l'uniforme de servir al menjador, bata negra amb ribets blancs al coll i un davantal també blanc li donaven la color i la forma de la més suggestiva cambrera d'hotel de mig "postín" la seva veu harmoniosa, amb l'accent contrastant del seu poble, l'assabentava que el dinar estava a punt.
Tot just si contestà ni mirà a la noia; s'aixecà amb mandra de la butaca i, lentament, la seguí, baixant els trenta esglaons que hi havia de des la planta baixa al corredor de la seva cambra.
Menjà molt poc, del qual s'anava assabentant de des la cuina la senyora Paquita, per la transmissió de la Isabel. Aquesta, per encàrrec d'aquella, li proposava requisits però el senyor desconegut ho refusava tot amb molta polidesa.
Acabat de dinar la donzella li presentà el talonari per inscriure's junt amb un llapis tinta i un fullet de paper carbó, morat.
El nou hoste fins llavors no es fixà amb que en aquella casa on havia caigut, hi havia una noia com la que tenia davant i que es deia Isabel.
Escrigué, se la tornà a mirar i acabà l’escriptura, retornant-li els utensilis.
Desprès, ella, com a dona i tafanera, per no fer quedar malament a la classe, d'amagat, llegí: "Robert Artigues Llansà, solter, industrial, procedent de Barcelona"
- VI -
Després del succeït a Barcelona amb la seva promesa que conegué a St. Lluís, l'Amadeu es tornà desconfiat amb les dones, però, no per això podia sostraure’s dels dictats del cor; encara que havia fet una resolució ferma de no mirar-se'n cap més, en veient a la Isabel no pogué deturar una foguerada de desig d'estimar-la; sostenia una lluita entre el desengany del passat i la temptació del present, quedant aquesta vencedora i eclipsant, poc a poc, en la seva ment, el record fatídic de la mala hora.
Val a dir que la Isabel es feia creditora de l'admiració de quants la coneixien, car, a la seva simpatia, hi ajuntava una formosor corporal que atreia.
No tardà la noia en donar-se compte de la faisó amb que la mirava l'Amadeu, de l’excessiu ajut que d'ell rebia en la feina que tenia assenyalada, de l'amabilitat que, d'un plegat, li prodigà en les relacions que, necessàriament havien de tenir davall el mateix sostre, però, més que un afecte d’estranys a la Isabel se li convertí, envers al company, amb una estimació de germana; tal volta hauria volgut correspondre-li amb reciprocitat de sentiments, car el jove demostrava tanta sinceritat apassionada, que fins es tenia una malícia entranya, a ella mateixa de no aconseguir-ho.
El senyor Robert Artigues al tres dies de sojornar a la fonda la Universal era desconegut pels qui el veieren el dia de l’arribada: havia emprat un aire d'alegria, jovial; es comunicava amb els tres dispesers que menjaven al menjador familiar; se'n anava a l'hort que en Damià tenia en arrendament junt amb la casa; feia excursions al bosc de pinars i a la roureda; anava a la factoria de correus i dipositava sa correspondència i en retirava la rebuda, s´havia guanyat, en una paraula, la confiança i simpatia de tots els moradors de la pensió.
I la Isabel? Pobra! No podia exterioritzar la simpatia envers l'hoste passatger, però, se li arrapava al cor i ja començava a sentir en el seu viure algun tristament del qual fins llavors n'estava exempta.
Quan veia al jove Robert el cor li batia d’alegria, els seus ulls, engrandits, es feien lluents de color perla com els foc-follets a la nit, i no podia reprimir-ho a malgrat seu. No sabia qui era ni per què venia a Els Xuclars i amb resignació esperançada creia, en bona fe, que Déu l'havia menat al seu davant per quelcom que no podia entendre.
En Robert que, malaltís, per indicació d'un amic seu de Barcelona anà a aquella vila per refer-se de sa salut, mai no hagués sospitat que podia fer-hi encontre d'una donzella tant excelsa, com la Isabel. Quants cops l'havia somniada una dona així! i la realitat l'hi posava a son camí. El lenitiu més eficaç que sentí pel seu sofriment fou la presència d'aquella dona: no es cansava mai de sentir-la ni de mirar-la, la seva ingenuïtat l'encisava, la voluptuositat de son cos l'enardia... ja no el preocupava altra cosa que la pertinència de la seva voluntat.
A la Isabel li estranyava que el carter, que cada dia anava a la fonda, no portés mai cap missiva per en Robert; ella prenia les cartes i les distribuïa, després, entre els hostes destinataris. No pogué menys, als cinc dies d'estar en Robert a la fonda i mentre feia la distribució de dir-li amb una rialleta plena de finíssima ironia:
- Per vostè no hi ha rés!... es veu que no se'n recorden els seus.
- No es estrany Isabel, no tinc ningú jo qui pugui escriure'm. Els únics que podrien fer-ho són els dependents de la fàbrica i ja els hi tinc dit que del negoci no vull saber-ne res mentre no hi hagi alguna cosa d'anormal.
- VII -
Aquesta dada la necessitava la Isabel per la seva tranquil· litat, això l'assabentava de que aquell home era lliure; però encara que ho sia què? -es deia interiorment- Pot ésser meu? Es per mi un home com aquest? Un ric mai no pot davallar a desitjar l'amor d'una pobra i jo qui sóc en aquest món sinó una criatura que no té més que el seu ésser?
L'endemà, diumenge la Isabel amb les amiguetes amb les quals anava a passeig, es deixaren caure al ball de la societat "La Aliança". En Robert també hi féu cap. Un ball dels darrerament sortits a la moda fou dansat per la parella. Els cossos, a l’uníson amb les cames, es movien com palmeres, de la boca d'ell, a frec d'orella de la balladora en brollaven les més tendres adulacions.
L'endemà mentre la noia li servia l'esmorzar, en Robert obri conversa.
- Veig que no té promès vostè Isabel.
La noia somrigué, agradosa.
- Es a dir -replicà el galant- no té promès d'una manera manifesta, naturalment, que no pot pas un hom endinsar-se en aquestes coses íntimes... parlo sols pel que veig...
- No he pensat, encara, en semblant cosa - observà ella coquetona.
- Permeti que ho dubti i fins que no ho cregui.
- Quin interès he de tenir en amagar-li?
- No sé... per instint, a les dones els agrada tant d'amagar el nom de l'home predilecte.
- Doncs li asseguro que no en tinc.
Ell es callà un moment i li confessà amb fermesa:
- Cregui que me'n alegro.
- Per què? - interrogà ràpida i interessada.
- De moment no puc respondre-li, sinó que dec preguntar-li a mon torn.
- Digui.
- Ja veig que la pregunta va a trobar-la vulgar i impertinent.
- Jo no ho dic això.
- Però m'ho penso. Escolti: No ha sentit alguna vegada desigs d'estimar? No ha notat, entrant a la primavera de la vida, com a rosa primaverenca que si és entre el jardí de les flors de natura, al obrir els pètals, voler una claror viva, un escalf amorós, una alenada confortadora...
- No sé que respondre-li.
- Aquestes coses no es contesten, Isabel: la seva veu, la seva mirada, el seu pit que bat amb esperança de jorns feliços, són la millor resposta a la meva pregunta.
- Encara que fos com diu, què me'n trauria de dir-l'hi.
- No té confiança en mi?
- El crec un home de bé.
- Doncs per què dubta en voler fer-me el seu confident.
- No tinc confidències que comunicar.
- Doncs sinó vol que ho sigui jo per vostè, vulgui vostè ésser-ho per mi.
- No sabria consolar-lo en les seves penes ni aconsellar-lo en sos mal hors.
Totes aquestes proves a que sotmetia a la Isabel, augmentaven en ell el desig que sentia per aquella dona, poc a poc, substituïa a l'instint primer, comparable al de fera, en un sentiment més espiritual envers aquella criatura idolatrable. Ella prou l'estimava, també, prou hauria volgut tenir el dret de revelar les seves tortures de les quals ell n'era causa, però les reflexions de la diferencia de posició i l'esclavitud de dona, la contenia i l'acallava.
Aquella conversa si bé clogué les boques, no per això restava acabada, era el preludi del somni comú als dos, es reproduiria incessantment, d'esma, sense donar-se'n compte, es cercarien, car no tenint felicitat no més quan es trobaven front a front.
Aquella tarda la Isabel anà a collir hortalisses a l'hort arrendat per en Damià, com cada dia, per atendre a les necessitats del sopar.
Pels solcs dels cavallars arrancava les mes joliues mates d’enciam i mongetes tendres.
- Aquesta vianda la menjarà ell - es deia; i la contemplava extasiada com si tingués més vàlua que tots els fruits que brotaven arreu de l'hort.
Hi havia en aquest verger, que de tal pot qualificar-se per la bona cura i l'abundància de fruita de tota mena, una "glorieta" al mig, feta de canyes i coberta per plantes enfiladores i, a un racó, una torreta d'obra cuita, composta de planta baixa i terrat amb barana de ferro pels quatre volts.
En Robert comparegué al jardí empenyé la porta que estava ajustada i tornà a ajustar-la, un cop entrat.
A la Isabel li féu un salt el cor, d'alegria i d'instint púdic. El capvespre s'anava accentuant.
- Bones tardes Isabel. Preparant la minestra pel sopar?
- Com tots els dies.
- S'hi està molt bé... aquí.
- Hi corre una mica d'aire.
- No sé si es l'aire de l'espai o la calor dels seus ulls que conforta i anima tot el mèu ésser.
La noia cofoia, però, mig avergonyida mirà arreu i baixà els ulls.
- No baixi la mirada que em penso ésser digne de rebre'n la llum que em cal entre les tenebres de la meva vida.
- Pobra llum!... no hi ha més que pal· lidesa...
- Vaja Isabel no sigui tant modesta, no es deixi portar per la popular mania entre el seu sexe de predicar el que no es creu.
La Isabel somrigué i ficà més peres farinoses i groguenques, que havia collit, dintre una banastreta que tenia dintre la glorieta. Ell també hi feu irrupció.
- Vol que l'ajudi?...
- Gràcies ja estic llesta -contestà ràpida i mig poruga. Després per trencar la situació embarassadora exclamà- li agrada molt a vostè l'hort; que potser també en té a Barcelona?
- No.
- Deu ésser per això que li agrada tant.
- Deu ésser per que... hi es vostè.
- No penso pas que li augmenti els encants.
- Per mi en aquest moment ho és tot i encara que hi hagi la puritat d'aquest cel, d’immaculada blavor, l’encís color verd de tot el fullatge, encara que cantin els ocellets a les copes dels arbres i que els fruits en llencin els colors mes divins, encara que els insectes per l'espai els uns, i els altres, arran de terra hi cerquin la vida, jo no hi veig mes que a vostè, Isabel, per que l'estimo!... per que t'estimo!!.
Ella estava amb els ulls closos, ruborosa, al sentir-se el frec als llavis anava a xisclar i no pogué, i una passió mes gran que la del trobador, li feia correspondre amb més calor a aquella besada.
L'espai anava cobrint-se d'un mantell que, tènue i transparent, anava esdevenint per moments mes dens i vaporós.
- VIII -
Qui era aquell jove elegant, de paraula graciosa ï atractiva per les noies inexpertes, assenyada pels homes, portant-les a les xarxes del seu negoci, medint-ho tot, calculant l'incalculable per inspirar confiança arreu? Era la llum amb la qual la pobra papallona, que encara no havia vist la claror de maldat dels homes, quedava enlluernada, era la música delitosa que a les oïdes d'una dona no sadollada d’ànsies d'estimar, produeix l'efecte d'encantament que, als ocellets, el xiulet de la serpent; era la mora negra d'atzabeja, amagada darrera l'esbarzer que per collir-la, l’incaut es desgarra les carns per heure’n el gust de la fruita cobejada... Pobre Isabel! donzelleta que no coneix els tortuosos camins sembrats d'espines que hi ha a la vida; et trobes en el moment més difícil de tot el que portes d'existència al món, però la papallona no més cerca la llum! Què hi fa que vingui el rat-penat i en faci presa d'amunt d'ella?
L'Amadeu, tot seguit, es donà compte del domini que de la companyona en tenia l'estiuejant; un segon desengany, més esclafant que el del seu poble, amb la donzella punyida a Barcelona, amb son acer, li queia damunt com una ensulsiada.
Ja venia notant d'uns dies ençà un gran canvi en la Isabel: estava recelosa amb tothom, aquell somriure, que tant l'afavoria, havia anat apagant-se i, ara, a son rostre només s'hi reflexava una ombra pàl· lida d’angúnia. Tampoc no cantava, com abans, endreçant les cambres i fent els demés quefers.
Hauria volgut marxar camps a traves, veient que l'amor li fallava dos cops, però, aquest darrer, amb més greu ferida una dolor, al reproduir-se, acostuma a ésser més sensible, a la repetició i la seva anima, llatzerada, l'anava convertint en un anyell foragitant la impetuositat d'altre temps, que de conservar-la, de segur, hauria enfocat la qüestió per l'aspecte de la violència.
Certa tarda mentre el senyoret Robert estava a la ciutat nadiua de la senyora Paquita, trobant-se sols els dos servents s'enganxà aquesta conversa:
- Isabel, és molt dur el què vull dir-te però cal que ho sàpigas d'un cop.
- Amadeu, què vols dir-me? - preguntà la noia, poruga.
- No sé per on començar... però he de dir-t'ho. Tu estàs enamorada del senyor Robert.
- Jo? - replicà ràpid, sorpresa i avergonyida.
- No m'ho amaguis per que és igual: ho sé tot.
- Que saps?
- Us he vist moltes vegades i us creieu que no us veia ningú.
La Isabel abaixà la testa.
- Aixeca el cap. No has d'avergonyir-te que l’estima no és pecat, quan l'amor esclata, com en tu, sens artificis, però, cal que sàpigues que aquest amor teu és escarnit i no correspost com et pertoca.
- No és veritat -afirmà amb força. Després veient on l'havia menat sa vehemència insinuà- Ai, perdona'm!.
- Veig que no hi ha remei, pobra Isabel! Et creus que jo voldria el seu lloc per força i que em fa parlar el despit. Tens raó, no hi havia atinat. Al cap d'avall veig que no hi ha res a fer. Continua et teu camí, sento haver-te'n fet retret.
- Amadeu, parla, no t'ho prenguis així, home....
- No cerquis paraules per amagar el teu enamorament; l'explosió, d'ara mateix, la defensa espontània de la puresa de l'afecte de ton amant, han dit més de tot el que puguis dir-me. Ara, jo ja he complert: no vull dir-te res mes.
I es féu fonedís per la porta que menava als estables.
Ella es quedà glaçada, descomposta; li feia l'efecte que es trobava submergida dintre una mar que l’enfonsava, bategant, desesperadament, per sortir-ne. Poc a poc, anà recordant-se d'en Robert, de les seves mirades que li penetraven a l'ànima, del seu gest ple, sempre, de delicadesa, de les atencions que li rendia i que sols es tenen per la dona que s'estima més al món... Un raig d'esperança la despertava, portant-la a flor de la realitat.
A la nit l'estiuejant arribà molt content de l’excursió; comptava com li havia agradat la població de la senyora Paquita, amb qual elogi la senyora de la casa es sentia cofoia per que era una fervent patriota de la "xica", la frondositat de les bultres, els cultius moderns de les hortes, la Sèu i els passeigs.
Es servi el sopar i aquella nit l'excursionista no sortí cap al cafè, el prengué a la fresca, al carrer, part de fora de l'establiment, en una tauleta convenientment preparada. A les onze se'n pujà a la seva cambra; encara que es sentia rendit de la jornada, una recança de ficar-se al llit s'havia apoderat d'ell.
La nit era serena i convidava a contemplar-la. Tragué la butaca de vímet de sa cambra i s'hi assegué, a la galeria. Una cigarreta, amb una ínfima quantitat d'opi, fou encesa.
Mai no havia vist una nit tan agradable. A ciutat, la llum elèctrica, emprada a les combinacions de la ciència, li privava d'aixecar son esguard vers l'infinit, després les rengles de cases, com a cosa exacta, no tenien l'atractiu que hi veia a la plana que continuava més enllà d'on abastava sa mirada; els arbres eren lluents, d'una verdor daurada, el campanar, que s'aixecava majestuós per damunt de les cases, produïa un efecte meravellós, de multicolor a la cúpula... tot respirava insomni! el zèfir acariciava a son pas, el braç del canal que assenyalava el terme del poble, al brillar de la lluna, semblava una fita de púrpura...
La Isabel es retirà la darrera. Tothom dormia al casal; al mateix corredor d'en Robert, hi tenia la seva cambra; un desvetllament anàleg al d'ell, s'havia apoderat d'ella; un desig estrany l'empenyia a la galeria.
- Ai! -exclamà sorpresa agradablement- No pensava que estigués aquí! Encara no té son?
- D'on vols treure-la amb una nit tant formosa.
- Poques n'ha fet aquest any com aquesta.
- Jo no n'havia vist mai cap, així.
- Bah!
- T'ho piro.
- No obstant havem de deixar-la per que demà cal llevar-nos altra vegada.
- Demà! jo no sé per què quan tenim un moment de felicitat no ha d'ésser etern!... Voldria que aquesta nit, des aquest moment, fos perdurable!...
- No ho es Robert... sent al campanar? toquen les dotze, el temps avança, havem d'anar a jóc, com dèiem a casa nostra.
- Es veritat; moltes pot reservar-nos-en la vida per això de nits com aquesta, veritat Isabel - demanà amb intenció.
La noia contestà amb un sospir:
- Qui sap!
Entraren, silenciosos, al passadís. Ell amb veu baixa la deturà en front de sa cambra.
- Isabel he de fer-te tramesa d'un obsequi que, avui, he adquirit per tu: entra a la meva cambra.
La Isabel féu un gest de prevenció repulsiva.
- Dubtes? Llavors, jo sóc un estrany per tu...
- No...
- Soc un desconegut qualsevol, de qui cal guardar-se.
- No ho dic això.
- De qui no es pot prendre un present fet amb tota l'altesa de mires i entusiasme per que tinguis un record meu a tothora.
La noia continuà vacil· lant. Ell l'esguardava interrogatiu, per fi, es decidí a entrar, mirant, abans, de totes bandes.
Ell agafà una capseta i, oberta, li mostrà unes arracades amb pedreria. La noia quedà enlluernada.
- Te prova-te-les. No; vine que vull posar-te-les jo mateix!
La mà del seductor tocaven les galtes sedoses de la serventa que, a cada moment, esdevenien més enrogides. Els ulls d'ell es feren brillants i les mans tremoloses... dos cors batien a l'hora, per un igual desig... i ell enllaçant-li el cos, li digué.
- Isabel t'estimo, ets la meva vida, sóc teu per sempre i tu ets meva! meva!!....
S'oblidaren de tot; però, la nit, a fora, seguia riallera, la lluna il· luminava amb mes plenitud, al campanar es sentí el xiscle sinistre de l'òliba... Pau a l'espai, felicitat en dos éssers.....
- IX -
Quinze dies feia que en Robert estava a la fonda i acabava el termini que tenia calculat d'estada.
El seu aspecte havia canviat del tot, avui els pòmuls estaven replens, la mirada tenia el brillar habitual, el seu pas era ferm i tot l'aspecte, en conjunt de salut sobrada.
L'amic que li recomanà el poble havia profetitzat amb encert car l'objectiu del recobrament de salut s'havia aconseguit.
Quant diferent li semblava el poble de Els Xuclars del dia que hi posà els peus per primera volta! Llavors li queia com llosa de plom i ara s'hi sentia lligat com si hi hagués posat unes arrels, íntimament, dolces.
Però calia marxar: la seva vida no era en aquell poble, on els tres primers dies li semblaren tres segles i els altres dotze com dotze ventades xemoroses.
Es preparà l'equipatge, pagà el compte, s'acomiadà de tots els companys i dels amos de l'hostatge i, per fi, s'acomiadà, naturalment, de la Isabel.
Entre les paraules de comiat s'oïren aquestes:
- Isabel -digué ell- jo tornaré prompte i espero que tu, també, podràs venir-te'n amb mi per sempre.
- Fes el que vulguis, Robert, soc teva; però no triguis.
- Tant bon punt tingui enllestides les meves coses vindré, parlaré amb els de casa teva i ens casarem de seguida.
La noia va rompre en plors.
- Què plores? - inquirí ell admirat.
- No sé... sento com tu m'ho dius, et crec de tot i no obstant... no sé... el cor em diu unes coses tristes...
- Dissipa aquests turments, pensa sols en la felicitat que ens espera, en què t'estimo i no et deixaré mai...
- No vull dir-te res mes... esperaré a que tornis.
I marxà. Quin contrast la partida de l'arribada, s'havien canviat els papers en Robert i l'Amadeu. Avui l'aspecte ferreny era en el matalot, i el senyoret, tenia el de l'home satisfet de la vida... silenciosos, feren el camí fins a l'estació. El viatger li donà una estrena de cinc pessetes que no la llençà contra terra per.... no ho sabia l'Amadeu per què!
La casa amb la desaparició de l'amant quedà trista i buida per la Isabel, li semblava que tot era fosc com els dies de tempesta, que tot era silenci com en les festes tradicionals de les ànimes... No sentia cap inclinació pel treball amb el delit que ho feia abans!... Els dispesers, l'amoïnaven, la gent del carrer li semblava mofeta; l'Amadeu amb sa cara seria li revelava un reny al seu comportament... en res no hi veia un raig d'alegria!
Evitava el topar-se amb ningú, per tot plorava, arreglant les cambres, parant les taules, a l'hort, collint viandes i donant menjar a l'aviram, i a la nit, quan es tancà a la seva cel· la mirava a la foscor, enllà de les parets, a sol ixen, com si volgués veure-hi el tren que se l'emportava i la Barcelona agitada passejant-se ell pels carrers que no coneixia...
Passaren dies i dies... L'Amadeu, tot d'una, marxà sense acomiadar-se de ningú. La Fonda la Universal cada jorn esdevenia mes deserta de viatgers, el matrimoni tornava a les bregues d'abans, els tres dispesers, ànimes mortes, aferrats a una pauta de vida, continuaven menjant les viandes mal cuites i mal preparades per la senyora Paquita.
I la Isabel? Pobreta! Ja no es sentia sola, guardava la promesa de retorn d'en Robert, que no tornava encara i, en tot el seu ésser, es manifestaven d'una manera clara, els primers símptomes de la maternitat.
Els dies se li feien més llargs, les mirades de la gent més inquisidores i impertinents, les rialletes de més malícia i totes les frases que oïa les trobava acusadores per la seva lleugeresa.... No podia romandre en aquella casa de tanta felicitat en altres temps i al present de tanta tortura!
Sa mare, des d'un principi la visitava tots els dimecres que anava a mercat, però no estava assabentada de res, un nus a la gorja li privava de revelar-li el seu estat.
Quan veia el carter que entrava a la fonda el cor li feia un salt d'inquietud i al repassar les missives i veure que mai no n'hi havia cap per ella, es sentia ferida i glaçada. Quantes vegades se li havia ocorregut escriure-li però es contenia. Una nit no pogué més i, abans de posar-se al llit, escrigué aquest bitllet:
"Inoblidable Robert: No he rebut cap nova teva i estic frisosa pel teu silenci. Ja em faig càrrec que deus tenir molta feina amb els teus negocis però, ni un moment no et deixen tranquil per que no puguis recordar-te de la teva Isabel? Escriu-me, trau-me d’angúnies i sobre tot, vine aviat que et guardo una sorpresa que t'agradarà molt.
T'estima i no pot viure sense tu.
Isabel"
Clogué el sobre i el deixà damunt de la tauleta. L'endemà, al anar a fer la compra, passà per l'estanc i un cop franquejada la tirà a la bústia.
Tres dies més tard retornava la carta i al dors s'hi llegia: "Desconocido" i davall hi havia dos signatures fetes a llapis que no es podien llegir.
Al rebre-la de mans del carter no pogué contenir una extremitud que no passà inadvertida a l'esguard d'aquell vell empleat qui s'allunyà amb una rialleta de conill per davall del nas i entre el bigoti i barba poblats de pèls espessos i blancs.
Com podia ésser? Ella bé hi posà amb tota cura l’adreça exacta que ell li havia deixada. I doncs, com tornava la carta? Féu una altra prova i infructuosa, com la primera. Llavors obrí els ulls a la realitat i comprengué que calia esbrinar el què passava...
Uns dies després, va demanar permís a la senyora Paquita per anar-se'n a casa seva per passar una quinzenada car es sentia malalta i volia acudir al principi de son mal.
En lloc de prendre el camí de son poble, marxà al de l’estació immediata de Els Xuclars que estava a una hora de distància: allí prengué el tren de primera hora del matí, que anava a Barcelona.
Es portà un farcellet de roba de la que tenia al bagulet que li donà sa mare i que formava tot el seu equipatge.
A mida que el tren avançava cap a la gran ciutat mediterrània, es preguntava a ella mateixa, on faria cap en aquell immens formiguer desconegut?
- X -
A la fi el comboi acabà sa carrera, es ficà dintre l'andana, cobert, de l'estació de la ciutat cosmopolita, la locomotora mandrosament besà els ferres de contenció que marcaven el terme de la via. Un brogit d'eixam d'abelles, s'oïa per tot: gent que parlava, carretons de mà que feien estrèpit de rodes, empleats que es donaven ordres a distància... En poca estona el moviment restà extingit. A fora de l'edifici hi havia els familiars d'alguns viatgers, individus del cos de seguretat, de facció camàlic que oferien llurs serveis a crits, cotxers i xofers que ho feien de llurs vehicles... La Isabel passà per entre aquella massa humana.... Caminava admirada pel carrer empedrat de Vilanova, arribà a l'Arc del Triomf i es quedà meravellada del trànsit de la urbs. On aniria? Quina direcció prendria?... D'esma, caminà sempre enfront. Guanyà la Ronda de Sant Pere, travessà la plaça d'Urquinaona, es trobava a la de Catalunya... Allí fou el súmmum de sa admiració: la construcció simètrica de les cases, el gran aldarull de cotxes, tramvies i autos, els vianants que passaven de pressa, endiumenjat tothom, com si fos una festa continuada... però ella, impertèrrita, automàticament, seguia la seva ruta. Travessà el carrer de Pelai, la plaça de l'Universitat, i es trobava a la Ronda de Sant Antoni. Eren les dotze. No gosava entrar a cap casa, li feien un respecte i una temor estranys, es considerava indigna de travessar cap dintell... Enlloc no veia a en Robert entre els milers d'homes que pul· lulaven per aquelles vies!... Trencà son camí per un carrer transversal. Havia caminat un centenar de passes i veié una fruiteria. Trafiquejant per dins, una matrona de cara colorada semblant a unes pomes que tenia en uns cabassets, es decidí a preguntar; l'establiment li semblava democràtic i a propòsit pel seu traç.
- Bon dia, mestressa - saludà recelosa.
- Deu te guardi noia. Què volies? - contestà, atenta, la fruitera com a bona botiguera.
- Res, no volia res de comprar.
La fruitera féu un gest de contrarietat. La noia refent-se poc a poc insinua:
- Voldria... demanar-li un favor...
- Digues...
- Cerco alguna casa on poder insta·l· lar-me, vinc de la província de Lleida.
- Ah, vens a cercar feina, potser? A llogar-te?
- Si trobés una bona casa...
- No en conec cap filla; hauries d'anar a algun d'aquests establiments que tenen cura d'aquestes coses.
- I vostè no en necessita.
- Entre el meu marit i jo ens ho anem passant.
- Encara que no em donin res, fins a tant que trobi una col· locació digna.
Era el prec tant humil, el seu aspecte de tanta ingenuïtat que la bona fruitera vacil· lava per admetre-la.
- Encara que tingui que pagar-me jo mateixa la dispesa -afegí la noia- prengui'm a casa seva.
Els ulls de la Isabel s'humitejaren.
La fruitera, -anomenada Quitèria- de bons sentiments, comprenent que el pas incert per la ciutat d'una noia sense costat era un perill de perdició, accedí a admetre-la a casa seva.
Pocs minuts passaren i es presentà el marit de la botiguera, que tancà les portes i se'n pujaren al pis, un cop la muller li presentà a la hoste.
La Isabel es pujà el farcellet de tot el seu equipatge col· locant-lo a la cambra que li assenyalà la Quitèria; estava que no hi veia de contenta d'haver-la admès aquella bona gent.
Mentre estaven dinant l'esposa parlà així a l'espòs i l'Isabel:
- Nosaltres et prenem a casa per que tota sola i sense guia corries greu perill. Et buscarem feina i sols quan tinguem la seguretat de que estàs ben situada no deixarem que marxis; no et sembla Gabriel?
- I sí dona; el que tu vulguis -assentí el marit.
- Jo parlo cada dia amb molta gent i molt serà que no et trobi uns bons senyors que et donin, demés, una bona mesada.
La Isabel es sentia feliç, li semblava que la Providencia li enviava uns altres pares en mig de sa dissort, però no es podia treure del pensament els veritables del poblet enfonsat a la plana; no podia tampoc traure's del pensament a en Robert que com més dies passaven més se li arrapava a dintre.
A voltes les hipòtesis mes horripilants se li venien al cervell. I si estigués malalt? I si fos mort? No; ella ho sabria, ho sentiria a l'ambient, amb la flaire de cadàver. No!! Demés, ell havia marxat robust i sa. I si no ho volguessin els de casa seva aquest amor? Mai no n'hi parlà dels seus pares ni de ningú de la família com si ja hagués nascut home, sense potestat davall de cap superior; i si així fos ell sabria rebel· lar-se.. N'estava segura de que imperava en la seva voluntat i que l’anteposaria a tot dilema.
L'endemà era diumenge i el matrimoni, proveïdor de vegetarians, fent honor a la passatgera, canviaren d'itinerari aquella tarda: La passejaren per les Rambles, li ensenyaren el mar, el Parc de les feres i algun altre indret i monument que coneixen els forans sense haver-los vistos mai.
A la Quitèria li feu estrany que una noia com la Isabel anés sola, a l'aventura, en una ciutat perillosa i la noia s'empescà un conte fàcil, per no revelar la veritat. Digué com el seu pare, esdevingut vidu, havia contret noves noces amb una dona que tenia una filla i que ella venia a ésser la Ventafocs de la casa i, abans de sofrir els ultratges que s'atribueixen a les madrastres, optà per viure de son propi esforç.
Aquesta explicació convencé a la Quitèria qui augmentà, encara més, la pietat vers aquella criatura dissortada.
Vuit dies havien transcorregut i el matrimoni tenia per l'estranya l'afecte que es té a una persona que és més que amiga. S'havien compenetrat tant que uns llaços indissolubles de franca afecció amistosa unia a aquella trinitat.
Cada jorn que passava amb la mateixa incertitud era un flagell per la pobra vilatana, els dies avançaven i una nova vida s'estava formant pels seus interiors i un avenir, veuria la llum... plorava en silenci al estar sola veient que cap prodigi no esdevenia que la tragués d'aquell estat atuïdor.
- XI -
Això la damnava, ella hauria volgut que per una banda o altra hagués sortit la llum que posaria en clar sa situació; no n'hi havia prou d'anar fent, d'anar passant sense daltabaixos ni trifulgues a casa dels fruiters, no era cap solució definitiva l'hospitalitat oferta per la bona Quitèria.
Un matí, estant les dues despatxant a la botiga, entrà una dona d'uns cinquanta anys, amiga de la mestressa.
- Bon dia Quitèria -saludà la nou arribada.
- Bon dia Magdalena, ditxosos els ulls!... -contestà aquella.
- Ja ho pots tornar a dir.
- Senyora cara de veure!
- I avui si em veus es ben bé per una casualitat.
- Què teniu malalts?
- Ca! A la Sra. de la fàbrica on treballa la noia gran, li ha marxat la minyona i mira't, per favor els faig les feines que creguis que em ve molt malament.
La Isabel parà una orella de perdiguer. La Quitèria també es féu l'interessada.
- I en cerquen una altra? -preguntà la fruitera.
- Es clar! Però es tant difícil de trobar-ne amb els temps que corren.
- Doncs mira jo podria proporcionar-n'hi una que li aniria molt bé...
- Sí, sí!... -feu la Isabel a la qual encara no havia vist la visitant.
- Que pot ser és?... -afegí la Magdalena senyalant a la noia.
- La mateixa.
- Alça noia! Prou podries una casa com aquella: poca feina, bona teca, bona mesada...
- Au doncs - replicà la noia animosa.
- I per cert, podries començar tant prompte com volguessis.
- No ve d'una setmana per això - observà la Quitèria
- Sí, sí com més aviat millor - refermà la Isabel.
- Que és parenta vostra aquesta mossa?
- Sí; es una parenta de la banda d'en Gabriel, una neboda d'un poblet de vora Lleida.
- Doncs si us sembla avui mateix podria parlar-n'hi a la Senyora Lluïsa.
- Això, això - exclamà la presumpta futura cambrera.
- Et ben redic que estaries bé noia: dos joves, no tenen ni fill ni filla i són rics, creu-me, molt rics...
- Ai Déu ho faci... - sospirà l'aspirant.
- Déu i jo, si Déu vol: deixa'm fer i ja veuràs com, tot seguit, t'hi trobaràs feinejant, en aquella casassa.
- Ja en parlarem, Magdalena - digué amb naturalitat la fruitera.
- Aquesta tarda mateix tornaré.
- Ben pensat - judicà l'interessada.
- Ara despatxa’m que tinc tard Quitèria.
- Que volies.
- Mitja dotzena de plàtans i una lliura i mitja de moscatell.
Li preparà la mestressa la comanda i després de pagar la serventa improvisada, aquesta s'acomiadà.
- Doncs quedem així, a la tarda us tornaré una resposta o altra.
- No us descuideu - recomanà la vilatana.
- Ca barret, poc tinc pardalets al cap jo. Apa dones, adéu-siau.
- Adéu.
- Passi-ho bé!.
La Isabel restà contenta d'aquell atzar, ja s'imaginava la casa que serviria: els seus amos joves i "guapos" com les figures de les postals de "pareja" i qui sap! -pensava- si canviant d'ambient, podria arribar a saber quelcom d'en Robert! Els seus mateixos amos podrien ajudar-la a esbrinar la veritat del present tan boirós i enigmàtic.
Tot dinant, en parlaren a en Gabriel qui al assabentar-se de la casa que deuria servir la noia, se'n mostrà satisfet car coneixia a l'amo, molt popular a Barcelona, amb concepte de bondat i era això una garantia per la seva tranquil· litat el deixar marxar a la Isabel de la casa llur.
A la tarda des acabat el dinar aquesta estava frisosa. Comptava els minuts esperant que tornés la Magdalena amb les noves de la proposició de col· locar-la . A les quatre, comparegué, com havia promès, a la fruiteria.
- Paraula és paraula, Quitèria.
- Com ha anat? - preguntà aquesta.
- De reprimera! noia: ja pots començar a amanir-te la roba i... de "frenta"!
- De debò? - digué emocionada d'admiració.
- Com hi ha món que mai no ni he dita cap jo de mentida; et dic que estàs de sort bona noia.
- Que estic contenta!
- Sembla que t'agrada de deixar-nos - advertí la Quitèria amb "carinyós" reny.
- Té raó... no sé ni el què em dic ni el què em faig. Sóc una desagraïda... però això no podia continuar que vostè ja ho sap - observà la Isabel amb gravetat amarga.
- Au, au! no sigueu ploramiques ara -interrompé la Magdalena- deixeu-vos de coses i prepareu el què calgui, i, demà al matí, ja vindré a cercar-te per anar-nos-en a casa de la senyora LLuïsa i portar-te a les seves ordres.
- I no haveu parlat dels tractes? - observà l’acollidora de la serventa.
- Dotze "duros" cada mes, fa així?
- Molt bé, molt bé! - contestà satisfeta la noia.
- Els diumenges a la tarda, podràs sortir, però vol saber amb qui van les minyones la senyora Lluïsa per que hi han molts "xascos" anant a la Bohèmia i al Globo i no sé a quins indrets més m'ha dit. I diu que si no cauen mes llargues que un sac ple de gra, es perquè l’Àngel de la Guarda para fort i planta cara a en Banyeta!
- Sortirà amb nosaltres - observà amb orgull maternal la bona Quitèria.
- I ben contenta - assentí l'adoptiva passatgera.
- Ja l'hi diré; quedem doncs que demà al matí, passaré a recollir-te a les set.
- No em caldrà venir a mi?... -aclarà la botiguera.
- Per què! Tu no deixis la botiga que prou feina tens.
- Senyora Magdalena, voldria... - barbotejà temorosa.
- Què, noia...
- Es diu Isabel - féu la Quitèria.
- Què Isabel?
- Voldria fer-li un petó per que veig que es una bona dona.
- Ai sí filla, amb molt gust.
La Isabel estrenyé als seus braços a aquella dona, a la qual no coneixia gairebé, i estampà, a cada galta, un segell de gratitud.
La bona dona estranyada d'aquesta expansió i mig commoguda, digué:
- Doncs fins a demà i... alegra't noia que mai no podies esperar poder caure a una casa on estaràs mes bé que a la dels teus pares, mal m'estigui de dir-ho. Adéu-siau!
- Adéu, Magdalena.
- Fins demà al matí - digué concentrat la futura serventa de la senyora Lluïsa.
- XII -
La casa, al servei dels amos de la qual tenia que entrar la Isabel, radicava a Sant Cugat del Vallès, era una torre moderna, d'una construcció de bon gust encara que no d'exagerada fastuositat; no tenia les coloraines i relleus que es veuen en alguns d'aquests immobles moderns, quals amos no saben quines estridències emprar per exhibir llur fortuna.
A les vuit la Magdalena i la donzella patrocinada per ella es trobaven a la Plaça de Catalunya i entraren a l’estació central del ferrocarril elèctric de Terrassa. Després de l'espera precisa a que arribés un dels vehicles que fan aquell total recorregut i una vegada en disposició d’emprendre la resta, hi pujaren per anar a aquella vila riallera.
A les nou entraven a la torre de la pertinència de la senyora Lluïsa. La trobaren desdejunant, amb el diària al costat del tassó de cafè amb llet.
Tenia un aspecte senyorial, d'estatura alta, uns ulls engrandits i negres destacaven de sa cara blanca com la neu. Vestia, senzilla, una bata d'estar per casa.
Al veure les ressents entrades no s'aixecà, sols esguardà de cap a peus amb mirada escrutadora a l'acompanyanta de la Magdalena.
La Isabel vergonyosa i admirada d'aquella riquesa d'hostatge, mirà, discretament, a la senyora amb dolcesa, amb ingenuïtat gairebé infantil.
- Bon dia, senyora Lluïsa - féu la Magdalena.
- Déu la guardi, senyora - afegí la Isabel.
- Bon dia - digué, lacònicament, la mestressa.
- Aquí li presento la noia de que vaig parlar-li ahir migdia.
- Molt bé.
- Es neboda d'una amiga meva fruitera.
- I com es diu? - interrogà la propietària.
- Isabel, per servir-la - digué graciosament la noia.
- De quin poble ha vingut?
- De Bellaplana.
- No havia estat, mai, a Barcelona, encara?
- No senyora.
- I ja li provarà trobar-se allunyada del seu poble? no s'enyorarà? - demanà amb estimació la senyora desdejunant.
- Faré els per què per no enyorar-me.
- Molt be. Miri'n pot ensenyar-li la seva cambra -digué a la Magdalena- i que s'hi deixi la roba. No porta més que aquesta? - senyalant el farcell de la joveneta.
- Per ara, no més; l'altra me l'enviaran de casa, més endavant.
- Doncs vagin i ensenyi-li la cuina, el menjador, i demés peces de la casa i els quefers més peremptoris.
La senyora Lluïsa continuà menjant amb calma i reprengué el diari que havia abandonat durant l'anterior diàleg.
La Magdalena i la Isabel entraren a la cambra que deuria ocupar aquesta i que donava a la galeria, a la dels consorts, que era una rica cambra a l'anglesa, a la cuina, li ensenyà el rebost, passaren per davant d'una porta que amagava el despatx del senyor, endreçaren i netejaren posant-ho tot en ordre i es preocuparen del dinar.
Per allà a les onze la Magdalena demanà a la senyora Lluïsa si podia tornar-se'n a casa seva definitivament si ja no la necessitava, donant-li la permissió oportuna per retirar-se.
La Isabel no sortia de l'admiració dintre aquell confort i aquella elegància coquetona del parament del pis; acostumada al mobiliari i decorat mediocre de la fonda Universal, allò li semblava el més enllà com si no pogués haver-hi res millor al món; després de molta estona rodant de passadís a passadís tornà al gabinet on seguia llegint el diari la senyora Lluïsa.
- Digui senyora si he de fer alguna cosa?
- El dinar va endavant?
- Si senyora.
- Doncs vagi fent, faci's el llit i endreci’s la seva cambra. El dinar que estigui a punt per a la una que és l'hora que torna el meu marit i que tenim acostumada. Avui no cal comprar res per que ja han portat tot el necessari de cal adroguer i de la carnisseria i d'altres botigues. Ara me'n aniré, com cada dia, a veure a la mamà que està a una torreta d’aquí a la vora. Per allà a les dotze ja tornaré. Acostumi's a no sortir al carrer i no deixar la casa sola per que la gent d'aquí no es com la del seu poble.
I sense canviar de vestuari se n'anà.
La Isabel respirava a més pler trobant-se sola, car la senyora Lluïsa encara que li semblava amable li feia un exagerat respecte, potser ho feia la manca de coneixença -pensava ella- i amb el temps creia que li desapareixeria aquella temor estranya.
En punt de les dotze tornà la senyora Lluïsa, donà una mirada a la cuina per enterar-se de que la noia no es distreia. A tres quarts d'una que comprengué que devia estar a punt li ordenà que parés taula, indicant-li el calaix del bufet on trobaria estovalles i tovallons i coberts, el qual efectuà la mosseta amb aquella pràctica adquirida a casa de la senyora Paquita. La nova mestressa amb la manera de maniobrar de la Isabel es feu càrrec de que havia servit i que li fóra de molta utilitat, car havia tingut altres minyones que al prendre-les a casa seva, no havien sortit de la del seus pares i tenia que ensenyar-les-hi, des de el principi, la difícil tasca del "menage".
Després dels preparatius als quals li ajudà la senyora, la Isabel se'n tornà a la cuina per estar amatent als darrers moments culinaris, doncs no volia incórrer en cap lapsus de deixadesa i màxim tractant-se del primer dia.
De prompte, sentí que s'obria la porta del carrer i una veu d'home dialogava amb la senyora. Els remors que entraven a la cuina eren febles i no sentia el què es deien. Fàcilment, per l'hora avançada, deduí que devia ésser el senyor. Al cap d'una estona, la senyora Lluïsa amb sa presencia, li digué que podia començar a servir el dinar per que el seu marit ja estava a taula.
La noia es presentà amb una sopera magnifica, fumejant, i intuïtivament, a l’entra al menjador, els seus ulls es clavaren en el desconegut. Per sa part, el senyor, al donar-li l'esposa la nova de que ja tenien minyona, una curiositat natural féu que son esguard es fixes en la -per ell- intrusa.
Les mirades es creuaren i una exclamació interior ofegada en cada ú circumdà per l'espai...
El senyor de la casa, com deus haver sospitat lector benvolgut, no era altre que el senyoret Robert a qui coneguérem a la fonda la Universal, de la vila de Els Xuclars.
- XIII -
Difícil és descriure el quadro produït per aquest encontre tant inopinat pels nostres dos amants de la cèlebre fonda.
La Isabel, al veure a en Robert en aquelles circumstancies sofrí una afecció al cor que la deixà breus moments com morta.
El galant furtiu s'aixecà tot d'una peça de la cadira, com qui al seure hi troba uns claus que treuen llurs puntes, el seu front s'arrugà, la veu esdevingué torbada i sa faç lívida semblava esperar que caigués al seu damunt tot un món.
La senyora Lluïsa restà parada del daltabaix ocorregut en aquell moment, no podia sortir de l’estranyesa al veure la contracció del marit i la basca de la noia. Tot era misteri, però calia saber la veritat.
La bona senyora, plena d'estupefacció auxilià a la minyona qui, por a poc, retornà a la raó; s'obriren sos ulls i una paraula, amb to feble i enèrgic, eixia de la seva boca: Robert!...
Després amb mirada lenta mirà a son redós:
- On estic? -preguntà- Ah! la senyora Lluïsa, l'esposa.... d'ell!
- Calmi's Isabel - li digué sol· licita i amb compassió.
- No, ja estic calmada... Tres mesos de silenci, tres mesos de pensar i d’obscuritat complerta, i, ara, he vist tota la fosquedat de la meva vida.
Poc a poquet, anà esguardant, inquirint la presència d'en Robert i, al veure'l, s'hi encarà:
- Esperava trobar un home lliure, animat del passat i freturós de joia per la vida que ens espera, i he trobat... lladre!!
- Isabel - suplicà el marit desemmascarat.
- No m'anomenis que no ets digne de posar-te el meu nom en boca.
- Que es tot això Robert? -pregunta imperativa l'esposa qual estupor anava en augment- què signifiquen les paraules d'aquesta noia?
- No ho sé.... - barbotejà confós.
- Així, has volgut destruir la nostra felicitat?
- Calla!
- Amb un instant has volgut enderrocar el bastiment de la nostra llar, del qual n' has tret l'essència, arrencant la veritat que el consolidava?
- No em tortureu, -exclamà.
La senyora Lluïsa plorava.
La Isabel refeta s'apropà a ell i li parlà així:
- Mentre deixaves a la pobra noia del poble rebolcant-se pel llot i l'ignomínia de la baixesa, mentre en ses entranyes es formava una nova vida, que tu feres fecundar...
- Eh!
- Que dius?
- Tu marxaves com un traïdor i abandonaves, a l'oblit, a la pobra víctima.
- Robert què has fet? - interrogà acusadora l'esposa.
- Oh! voldria fondre'm!
- Tots els criminals ho diuen, desprès de comès son crim.
- Aquesta unió nostra s'ha extingit. Avui parlaré amb els papàs i entaularé el divorci.
- Pensa amb l’escàndol Lluïsa.
- Hi vares pensar tu quan m'ultratjaves a aquell poble, on, buscant-hi la salut, llençaves aqueix baldó a la meva dignitat?
- Assereneu-vos! -observà el marit amb expressió conciliadora- Luïsa, no facis un exabrupte, i tu Isabel assossega't: jo repararé el mal comès.
- Em vols oferir diners?
- El què sia: no ho sé, mes cal que això quedés mort aquí dintre.
- Hipòcrita! Perdulari!
L'esposa al sentir aqueixes paraules es sentí ferida per sa dignitat:
- Calli vostè Isabel; no és qui per parlar amb aquests tons. Té dret a tot, però no a dintre casa meva. La nostra vida, en aquest moments, acaba de finir, ja no hi haurà mai més pau a la nostra ànima. Calli! jo tindré cura de portar-la a una casa, on l'atendran en el seu estat, li prometo que res no li mancarà. Al cap d'avall el mal està fet i cal buscar-li l'adob més adequat.
- I els meus pares?
- Són tant desgraciats com jo mateixa.
Ell estava cap-cotat recolzant-se a la taula, només es sentien sos gemecs.
- I com em presentaré al món?
- Com m'hi presentaré jo que sóc tan víctima i escarnida com vostè: amb la dolor més amb la resignació, amb l'enteresa del qui sap sofrir i callar. No parlem més.
Després com una il· luminada afegí:
- Vaig a arreglar-me i sortir.
- On vols anar? - intervingué ell.
- A buscar als papàs.
- No ho vull!
- I pots privar-me'n tu? quina autoritat et penses tenir amb mi després del que acabo de veure i oir.
- Encara soc el teu marit davant la llei.
- Tu invoques les lleis? - li preguntà amb fàstic.
- Que prou, et dic!
- La meva roba! - deia al· lucinada la senyora Lluïsa caminant vers la cambra.
- Que no marxaràs - decidí entreposant-se a son pas.
- Baldament em matis. Aquest baf de vilipendi que es respira per tota aquesta casa, m'ofega.
El "senyoret" Robert féu un esforç darrer de humiliació:
- Perdona'm Lluïsa... i tu també, Isabel... He estat un bàrbar, una bèstia de mals instints, reconec l'abast de la malifeta, i faré tot el que vulgueu per esmenar-ho, però, sobretot, silenci! Per damunt de totes les coses està la nostra joventut, el nom, la reputació, el crèdit públic, la consideració social...
- La farsa eterna!
- Tenim l'obligació d'evitar el suïcidi moral. Els teus pares són ditxosos; perquè els vols fer malaurats, revelant-los el què es pot callar? Nosaltres podem tornar a ésser el què hem estat sempre: Jo sabré aconseguir, amb el meus actes de penediment, aquella confiança teva que em cal... I a tu Isabel, et prometo que els nostres amors restaràn desconeguts de tot hom i podràs casar-te, et cercaré un empleat de la meva fàbrica, que en trobaré, us faré un modest passament...
- Mai! No vull enganyar a cap home!
- Doncs què pretens? Quin recurs et queda?
- Morir en un racó amb dignitat.
- Isabel -li pregà la senyora.- per instint de conservació vostè accepti, pensi amb el seu fill... en quant a mi ja sé el què em pertoca fer...
- Mai senyora i com que aquí no puc estar-hi més, me'n vaig!
- On vol anar?
- Aniré mentre trobi camí, mentre pugui lluitar per la meva vida i la del meu fill, fins que les forces m’emparin.
I, resoluda, es ficà a la seva habitació i en sortí amb el farcellet de la roba, arribant, silenciosa, a la porta de sortida. Plorosa es dirigí a la senyora i li digué amb fonda pena:
- Senyora, la compadeixo per que, amb la meva innocència, he contribuït a fer-la malaurada.
I adreçant-se a ell, li digué amb patètica imprecació:
- I a tu, que Déu et doni el càstig que mereixes!!
- XIV -
I sortí de casa de la senyora Lluïsa colpida pel descobriment fet de l'estat civil d'en Robert. Un enfarfec d'idees li venien al cap, espessit. Es donava compte de que, prompte, havia començat el calvari de sa vida. No podria tornar a casa de llurs pares amb aquella puresa virginal amb que en sortí. Tant com l'advertiren! I ella pobra criatura inexperta, havia caigut a la tela d'aranya que en Robert li teixia tant seductora i lluminosa a Els Xuclars. Havia perdut el pudor, l'innocència, la tranquil· litat d'esperit i havia esdevingut desconfiada, maliciosa i marrida de viure... Com podia comparar-se amb la germaneta tota candor, infantívola, no pensant més que en les feines agrícoles de ses petites terres? I l'Amadeu qui fou el primer que li insinuà l'incertitud de l'amor d'en Robert? Per què no l'escoltà? El destí te les dues cares, la sort, l’atzar favorable o l'adversitat, l'entrebanc fatalista.
Caminaria, en endavant, pel món, sense guia, sense horitzó; no tindria cap fogar on aixoplugar-se; no cabria pensar, altra volta, en entrar de minyona a altra casa. No volia portar el trist acte d'un infantament que havia de condemnar el món "honrat". Tampoc podia invocar pietat a la bona fruitera, a la qual havia enganyat a gratcient. Aquell pobre crani, per on, amb tropell, passaren esperitades totes les idees més macabres, sembla haver deixat d'ésser el timó d'aquella criatura errant.
Arribà a l'estació de San Cugat, preguntà a un empleat pel primer tren que passaria cap a Barcelona, mancaven vint-i-cinc minuts. Es sentia lassa, concisosa i s'assegué a un banc de la sala d'espera. Una febre inquieta la asossegava...
De cop s'obrí la finestreta i anà a cercar bitllet. El tren ja estava parat enfront de l'andana; ella, silenciosa, escalà un departament de tercera, i en trià un seient desert. Al marxar, esguardà el paisatge i pel mig dels arbres i de les altres cases, va veure la que havia estat teatre de la revelació de sa pèrdua eterna.
El tren als quatre-cents metres desplaçà una marxa diabòlica, fantàstica... El conductor semblava que portés pressa per arribar al rendiment del viatge.
En mig d'aquella marxa brunzent, la Isabel ja no mirà a fora, es sentia marejada: els arbres, els pals de telecomunicacions, les torres de ferro dels cables elèctrics, els "chalets" tots corrien en contra de sa marxa, com fantasmes volants; després d'alguna parada, el vehicle emprengué una fúria mes vertiginosa, les rodes semblava que no tocaven a terra; entraren a un túnel, la botzina, enfurismat, sonava amb crit desgarrador, un xiscle d'esglai sortí dels pits dels viatgers... una baixada, de molta pendent, donava el vertigen a la màquina tractora. Calia treure-li força a tot aquell esperitament de velocitat... El conductor posà ma als frens, aquests no obeïren, es perdé la serenitat, una corba traidora es presenta... el comboi vol anar sempre enllà de la ruta, surt del camí de ferro per on la voluntat humana volia sols que passés i, amb tota fúria, es llençà fora fent-se estelles...
La catàstrofe era vinguda. Crits d'esglai, gemecs de mort i de sofrença, d'admiració dels que ho veieren. Tot fou convertit en un munt de runes!... Molt llunyanes i a totes direccions es veieren les rodes de ferro que s’havien desprès dels cossos desapareguts d'aquells cotxes tant sobris i llampants....
La veu d'alarma corregué com un regueró de pólvora, no trigà en presentar-se unes brigades de la Companyia pel salvament personal i material; de membres de sanitat pels socors mèdics; de socors espirituals; tampoc hi faltà la justícia dels homes, per fer la requisitòria del succeït. Afluïren, demés, les ambulàncies de la Creu Roja per tal de transportar a aquells viatgers que encara alenaven... Un d’aquest era la Isabel; la Providencia li retenia la vida! Estava magolada dels braços i del cos; una cama fou trencada al llançament. En mig del plor de la dolor s'hi veia aquella corona angèlica, l'aspecte de la flor de primavera que ataca la calabruix matinal.
Entre els de la brigada de salvament s'hi trobava l'Amadeu de San Lluís de Pinatar, què feia dos mesos havia entrat de peó a aquella potent companyia. Es distingí notablement, per l'abnegació amb que arrossegava els perills d'operacions tan arriscades. Al veure-la, reconegué la Isabel. Aquell cor de lleó, al temps de casa de sos pares, que havien esmorteït les sotsobres amoroses, malgrat tenir la força als muscles, no pogué evitar un cobriment al seu esperit. No esperava aquella troballa!
El cos inert de la Isabel fou conduït a l'Hospital Clínic; el seu estat era greu, els pronòstics dels metges foren fatals: no hi havia esperança de barrar el pas a la gangrena que anava menjant-se les carns i la sang de la malaurada donzella.
L'Amadeu, a l'endemà, aconseguí veure-la al llit, on anaven espirant els àtoms de sa vida. La pacient el reconegué, no podia parlar gairebé, però, no pogué contenir una exclamació que sortia de dins, malgrat el seu estat cadavèric: L'Amadeu!
Els metges li ordenaren que sortís car la malalta no podia rebre impressions... Després de la lluita de la vida, aferrissant-se a subsistir, amb la mort, que volia extirpar els fils de l’existència, aquesta darrera combatent sortia vencedora i, un cos amb dues vides, lliurava ses despulles a l'humanitat...
El diumenge següent, al cementiri nou, veié un jove que dipositava una rosa blanca, com un glop de llet, al peu d'una creu humil; extasiat, els seus ulls traspassaven el munt de terra que cobria un cos. Era el quadro d'una unió simbòlica. El jove, l'ex-legionari, l'ex-porta-maletes de la fonda la Universal, acudia a rendir tribut de companyonia a la dona víctima de la falsedat i la sordidesa del món, a la pobra papallona que deixà de batre ses ales a la foscor seguida a una llum d'artifici i d'engany, que no essent llum de sol, de claror de Natura, sinó un llamp momentani, la deixà en mig de les tenebres, dintre de la fossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada