La família d’en Miquel ja feia més de quaranta anys que feien de mitgers a la masia de la Fangosa. Va començar l’avi, entrant al servei del pare de la pubilla d’avui. Un varó que després de fer una fortuna regular en terres antillanes, l’esmerçà en fundar una granja agrícola, a l’estil de les famoses fermes franceses, que havia de causar l’admiració de tots els pagesos de la rodalia... Es canviaren els arcaics cultius, les màquines de pagesia modernes reemplaçaven els primitius atuells de l’antigalla. Fent desaigües i més desaigües, i replanant el tossalet que hi havia en un extrem de la finca, la part cultivable de la finca s’anava eixamplant...
Tot marxava bé. Venien les collites i els graners, i els coberts s’omplien de fruits, que portats a la propera ciutat, es traduïen e fortes sumes de metàl·lic. Mai no varen saber què eren els regatejos per adobs, llavors i jornals. Altrament, tant en Miquel com els seus avant passats, primer s’haguessin deixat matar abans de fer fonedís ni un bri d’herba de l’amo...
Als estius la família dels senyors anaven a passar un parell de mesos a la masia. Tenien reservades tres cambres, cuina, galeria, i un bocí d’hort, al darrere de la mateixa torre. Si mai s’ha aplicat bé la dita que els servents són la continuació de la família, creiem en justícia que corresponia a aquest cas.
En miquel els diumenges anava al cafè del poble que estava a un quilòmetre i mig de l’hisenda. Prenia cafè, parlava amb els companys dels avenços de l’agricultura i d’altres coses més banals, feien un parell de partides de manilla, i després de donar un tomb, se n’entornava tan tranquil cap a casa.
L’allau de demagògia no va deixar poble, llogaret ni masia sense fer-hi els seus estralls. Els oradors que viatjaven amb predicots en to pujat, els productes de les reivindicacions camperoles, els paràsits de la terra, els xucladors de la sang dels treballadors, de la redempció social, de l’extermini del feudalisme, de la terra pel qui la treballa... creieu que feien prosèlits.
En Miquel, al principi, no en feia entrada ni sortida, de tos aquells sermons de faramalla, que sentia per les taules del “Centre” –perquè aquell cafè també s’havia convertit en centre-. Quin és el poblet que es podia vantar de no tenir d’aquells centrets de sèrie? Sense ni donar-se’n compte, li en varen fer soci. El jutge municipal, que era més balader que en “Jan Taeia”, i que tenia antecedents penals –per fets que no eren precisament idealistes- li va fer signar un document de revisió... La disciplina és la disciplina. S’havia de signar!
-El vint-i-cinc per cent s’ha de retenir! Ja veurem després si caldrà tornar-lo. De moment ens ‘hem de quedar en dipòsit. Ens han explotat tota la vida? Doncs ara és la nostra!
Arribà l’estiu i el senyor Adrià, el cap de casa dels propietaris, com cada any s’avançà a la resta de la família per tal de veure els preparatius que calia fer-se abans d’instal·lar-s’hi. En Miquel, assegut al pedrís vora la porta, el veia venir tot campetxano pel caminal, que dees de la carretera menava a la masia. El senyor Adrià des de llarga distància ja li somreia, delint-se per allargar-li la mà. En miquel, sorrut i amb cara de pocs amics, ni sisquera féu el més petit moviment.
El rebé, més que amb fredor, amb agressivitat. Li va dir en no molt bones paraules que allí no hi tenia cap feina. Que el seu lloc era a Barcelona. I que la clau de la part de casa reservada, que l’esperés assegut perquè no l’hi donaria. El senyor Adrià es quedà perplex.
-Què ho dieu de debò, tot això?
-I en tant com li dic! Ja estic ben aconsellat. Ja s’han acabat els temps en què els amos fossin reis i senyors!
En veure l’actitud resolta d’en Miquel, donà mitja volta i marxà, a grans gambades, camí de la ciutat, que es trobava a una hora de distància.
En Miquel, per la seva banda, en donar-se compte de la fermes del senyor Adrià, començà a reflexionar. Els remordiments de la seva impetuositat anaven furgant per dintre. Decididament, reconeixia que n’havia fet un gra massa...
El senyor Adrià anà a consultar un Advocat. Li explicà el cas amb tot detall, i el lletrat davant del caire greu de la qüestió li insinuà si estava decidit a totes les conseqüències, perquè tal com s’anaven posant les coses, la llei de la faria el més fort.
-Estic decidit a tot.
-Fins a empunyar la pistola?
-Violència contra violència!
Primer hi havia el camí jurídic. Li indicà que anés amb dos testimonis a requerir-li la clau. En cas de negativa, llavores es presentaria la denúncia al jutjat del districte.
Al cap de dues hores el senyor Adrià compareixia a la masia amb els dos testimonis. En Miquel, així que els va veure apuntar pel camí, cuità a cercar la clau per a lliurar-la al senyor Adrià.
Després d’una confessió sincera de que els predicots dels que no treballen la terra però volen viure a l’esquena dels pagesos, li havien fet tombellar el cap, els dos homes es donaven la mà, oblidant les tivantors creades per l’eufòria demagògica, i signant, de nou, la convivència de tota la vida.
Avui –no ho feu córrer massa- els dos millors capons del corral badívol d’en Miquel, com anys enrere, enriolaran la taula del senyor Adrià, el dia de Nadal.
Des del Finestral – 22 desembre 1.934 – Núm. 13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada